Mi nombre es Kathy H. Tengo treinta y un años, y llevo más de once años siendo cuidadora. Suena a mucho tiempo, lo sé, pero lo cierto es que quieren que siga otros ocho meses, hasta finales de año. Esto hará un total de casi doce años exactos.
Així comença Nunca me abandones, una novel·la de Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki però resident a Londres.
Kathy, tot i ser encara jove, se sent gran i, com fa la gent quan envelleix, comença a rememorar, a reflexionar sobre la seva joventut i els succesos més importants que va viure, a Hailsham, l’internat anglès on va estar durant la seva infantesa i adolescència, i després de sortir d’allà, durant la seva vida adulta.
Hailsham és un món tancat i hermètic, on els professors (o guardians) estimulen especialment la capacitat creativa dels seus alumnes, on el sexe no és un tema tabú i està obertament permès, però en canvi es cuida la salut d’una forma obsessiva. Els nens de Hailsham no són uns nens qualsevol, són especials. No tenen pares ni tampoc podran tenir mai fills, ja que són estèrils. Arribaran a adults, però no viuran gaire més, ja que el seu paper en la societat és un altre. Un paper molt important: el de fer de donants d’òrgans per les persones normals.
Kathy i els seus amics Tommy i Ruth, com altres alumnes de Hailsham, coneixen d’alguna manera, des de ben petits, el futur que els depara i, encara que l’accepten amb submissió, es permeten somiar amb treballar i viatjar, explorar l’immens món que els espera darrera dels murs de l’internat i enamorar-se, mentre que es preparen per complir amb l’objectiu pel qual van ser creats.
Al llarg de les pàgines, Kathy, els seus amics i a la vegada el lector, van descobrint de mica en mica, la terrible veritat.
Nunca me abandones és una novel·la no gaire llarga (350 pàgines aproximadament) que, quan ja portes unes pàgines, enganxa i es fa molt curta.
Dels personatges és sorprenent que, tot i ser persones en tots el sentits, accepten el seu destí estoicament, com una cosa natural i, tot i que durant el llibre es fa patent que aquest futur no és el que voldrien, no es plantegen rebel·lar-se contra ell. Kathy mateix, quan mira enrere i explica successos i descobriments veritablement dramàtics, ho fa de passada, com si no tinguessin importància i sovint utilitzant eufemismes, com amagant l’esgarrifosa naturalesa de tot el que l’envolta. D’aquesta manera, fragments que resulten pertorbadors o commovedors, ho són encara més, basant-nos en parsimònia d’ella.
Nunca me abandones és un llibre molt bell i inquietant que, sense dir gairebé res, desperta moltes emocions, i planteja una realitat alternativa que sense cap dubte no pot deixar a ningú indiferent.
També hi ha una pel·lícula bastant recent protagonitzada per Carey Mulligan, Keira Knightley i Andrew Garfield, però jo recomano el llibre.
grande Ana! encara aconeguiràs que em llegeixi un llibre ;)
ResponEliminaSaps que aquesta història em sona?
ResponEliminaNo sé qui em va explicar un llibre semblant.. jajaja
Eh, pues no té mala pinta! :)
Té bona pinta :)
ResponElimina