Apòfisis coracoides

Un blog. Mola. El Raúl i les seves iniciatives. També mola. Pensar sobre que escriure i perdre el temps. No mola.

I és que, curiosament, hi ha persones suficients per cobrir la majoria de seccions d'un blog poc original. Que vols parlar de música? Doncs l'Acosta et fa una crònica de l'última violació acústica de la Lady Kaka, o la Nerea et donarà la seva visió periodística (i totalment objectiva...) dels grups del moment, com els jota ele ese, que només ella coneix. Que prefereixes que t'inflin el cap amb idees intrapersonals, d'aquestes que et provoquen insomni, de retòrica existencial i que mai acabes d'entendre, doncs esperat a que publiqui alguna cosa el Marc. A no, que tu ets d'aquells que els hi va més la carn (o el peix), llavors no crec que l'Albert o en Manhoh tinguin cap problema de parlar sobre temes tabú i treure't els colors, la seva amplia experiència amb els productes del mar els avala com a professionals. Si encara no estàs content, i ets dels que pensen que fan poc futbol a la tele, don't worry, l'Escori et pot entretenir amb l'última gesta del Saragossa per evitar un inevitable descens. Més coses? Doncs qui sap, maybe el Raimon comença a parlar de política, amb la seva visió neutral de les coses, i la "tranquil·litat" que el caracteritza quan parla de la majoria de temes conflictius... frases com "Narcís, o em prens en serio o et foto un cop de puny" no han sortit mai de la seva boca. Ah, clar, no podien faltar les recomanacions culturals típiques i tòpiques d'un blog típic i tòpic no? (Ana Maaaaartinez). En fin...

Doncs lo dit, com que no em deixaran temes dels que parlar, cosa que malgrat irritar-me de certa manera, no exterioritzo per res del món, em dedicaré a criticar i treure tot l'estrès que un estudiant de medicina com Messi mana, acumula durant la setmana, el mes, o un dia amb 11 hores d'anatomia, d'aquells que et fan veure parts de l'escàpula a tot arreu.