dilluns, 14 de novembre del 2011

Les escales de l'Empe.

“NO ES POT SEURE A LES ESCALES” és potser la prohibició menys respectada del món. Per primer cop en sis anys, hem deixat de veure la frase a diari. I no serà perquè no haguem passat estones davant d’aquestes escales. Podem dir que han estat presents a molts dels moments que hem passat junts des de setembre de 2005.

Aquests sis esglaons han vist com tornàvem a classe cada any, trobant a faltar l’estiu des del primer moment. Han vist com encara badallàvem a les 8 del matí (o a les 8 i cinc, per a molts de nosaltres, ara no vulguem quedar de puntuals) mentre suggeríem inútilment que les classes comencessin més tard. Han observat com esmorzàvem quasi tots els dies durant els dos anys de Batxillerat. Sí, podíem sortir al carrer durant mitja hora, però, tret d’algunes escapades al McDonald’s o a casa del Nacho, gairebé ningú marxava massa lluny. Durant aquests 30 minuts diaris, han vist volar entrepans, han sentit repassos d’última hora, han estat testimonis del tràfic de continguts d’un examen i han escoltat els últims acudits de l’Adri o els singles de “Los de Afuera” i “Las Maripatris”. També han comprovat com ens preníem amb calma allò de tornar a casa al migdia, sobretot si hi havia algú que començava una d’aquelles llargues baralles que acabaven en algun parc del barri. Tot i que quan la gana apretava o se’ns havia acumulat la feina sobre l’escriptori, ens afanyàvem a tocar el dos.

Qui ens anava a dir que aquestes escales ens veurien arribar ben desperts i amb maletes a les 6 del matí? En efecte, ens han acomiadat abans de cada excursió i de cada viatge a França, a Andorra o a Holanda. També ens han dit adéu al marxar de ben matí cap a Port Aventura o a qualsevol altre lloc on anéssim a passar el cap de setmana a l’estiu.

Cal dir que aquests graons han vist les coses més inversemblants del món. Han presenciat com una banana gegant venia plàtans per 1€ entre un número important de natius africans. I, per si això fos poc, també han vist a una colla d’indis escapats de Bollywood o a personatges la mar de peculiars assajant per una actuació que, al final, va arribar a ser un musical amb èxit.

Encara que l’institut tanqui, les escales no sempre s’han quedat soles. Han estat (i encara són) el punt de quedada oficial cada cop que sortim a l’estiu o a l’hivern, ja sigui pel matí, per la tarda o per la nit. Han esperat amb nosaltres durant moltes estones d’indecisió, quan intentàvem posar-nos d’acord sobre on anar. I com som així, més d’una vegada (i de 2, i de 3...) hem acabat per fer-nos els rebels i passar l’estona xerrant asseguts a les escales (encara que ara els bancs, que s’ha de dir que van ser tot un detall, els hi fan la competència). Mai ens han deixat sols quan esperàvem a que els demés arribessin uns quants minuts més tard de l’hora acordada (Puntualitat, dius? Això què és? Es menja?).

També han presenciat ensopegades i caigudes per culpa de la corda, que tot i ser fluorescent, no es veu prou. Últimament, han vist arribar l’Éric amb la seva súper moto i  alguns (deixem-ho en pocs...) “botellons” abans d’anar de festa. Ah! I segur que no obliden la quantitat de petards que s’han llançat davant seu: per Sant Joan, per alguna victòria del Barça o perquè a algú li va semblar el moment ideal per interpretar el paper de “químico loco”.

Podem dir que són uns esglaons especials que han estat presents en moments únics: han assistit a aniversaris, amb regals inclosos. Més d’un podem dir que el dia que fèiem els 18, hem passat una estona allà davant. També van estar allà els dies que vam acomiadar l’institut per sempre, amb les dues primeres funcions del musical (encara no sé si puc dir “últimes”).

En fi, que aquestes escales han vist les nostres discussions, crits, plors i decepcions. Però no oblidem que també han viscut moltes alegries, abraçades, somriures, bromes i petons. Així que després de tants moments que hem passat (i els que encara espero que ens quedin per endavant), crec que la frase hauria de canviar una miqueta. Nois, podem dir que sí, que “ES POT SEURE A LES ESCALES”.

5 comentaris:

  1. Ligamento talocalcáneo posterior14 de novembre del 2011, a les 14:10

    http://www.youtube.com/watch?v=Y3HV-877p38

    M'ha tocat el teixit conectiu fibrós :') Sense cap mena de dubte, els esglaons de les Escales de l'Empe han de tenir clar el significat de l'amistat, doncs han estat els tesimonis involuntaris del creixement d'una sèrie de mocosos mentre compartien alguns dels millors moments de la seva vida.

    ResponElimina
  2. Molt bé Nere, un tema molt original i molt ben fet, es nota que ets periodista!
    Quants records a les escales...

    ResponElimina
  3. clap clap!!! És enorme Nere :)buà em sento tant identificat! XD

    ResponElimina
  4. Molt bona nere, com es nota el què estàs estudiant i que va sorgint efecte... Molt bo :)

    ResponElimina
  5. Crec que t'has equivocat de carrera, et veig com a escriptora. facis el que facis he de reconèixer que tens un talent nat per desenvolupar un text molt emotiu.

    ResponElimina