Pare Noël, senyor de la mort

Avui només obrir el facebook m’he trobat el següent:

Si cuela, cuela...y sino...me la pela!

QUERIDO SANTA

Éste año te llevaste a mi cantante favorita, Amy Winehouse; a mi actriz favorita de siempre, Liz Taylor; al actor de mi serie favorita (Espartaco), Andy Whitfield; a mi adorado actor que tanto me ha hecho reir, Leslie Nielsen; a mi idolatrado fundador de Apple, Steve Jobs, y a mis admirados escritores, Jose Saramago y Jorge Semprún.

Quiero decirte que mi político preferido es Mariano Rajoy (....y estamos ya casi en Navidad, eh?...!)

Saludos

Aquest text, almenys per mi, és molt sorprenent.

Puc arribar a entendre que la gent estigui enfadada amb els resultats electorals, que estigui descontenta, preocupada pel futur, per les retallades, peró senyors, tot té un cert límit.

De veritat cal expressar el descontentament desitjant-li la mort algu? És necessari?

La gent que publica aquestes coses realment no pensa en el que diu.

1- Rajoy independentment de les seves idees polítiques és una persona, i mai no hem de desitjar la mort a algú (sota el meu punt de vista).

2- Aquest home ha sortit escollit, perque la majoria de població espanyola l’ha votat, així que en comptes de perdre el temps amb tantes cartes a pares noëls que no existiesen i comentaris inútils al facebook, més anar a votar i més reflexionar sobre qui vols que governi el teu país.

3- La carta és tant estúpida que encara que morís Rajoy, sortiria algú altre del seu partit a substituir-lo.

Així que deixem-nos de punyetes i de cartes, les eleccions ja han passat, la gent ja ha votat i no serveix de res lamentar-nos ara i desitjar que el president mori, aixó no solucionaria res.

A més recordem que no és una dictadura que és una democracia i ha sortit el que la gent volia. (Amb aixó no vull dir que m’agradin els resultats electorals).

No sé si a vosaltres us ha sorprés tant com a mi o penseu que la carta és bona i hi esteu d’accord... Us ho deixo perque hi reflexioneu

Empieza la instalación de la pista de hielo de plaza de Catalunya

Empieza la instalación de la pista de hielo de plaza de Catalunya!!

Notición!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Se instalará una pista de patinaje sobre hielo en la plaza de Catalunya que empezado este viernes una.

Quieren abrirla el 2 de diciembre, pero todo dependerá del ritmo de los trabajos y de la congelación del agua, operación que necesita dos días. Funcionará hasta el 8 de enero todos los días de 10 a 21 horas, y hasta las 23 los viernes y sábados, horario que se verá reducido el 24 y 25 de diciembre, mientras que para la noche de Fin de Año!!!!!!( Toma!, fin de año a patinar!) Quieren cerrarla…

El alquiler patines y guantes -6 euros la media hora y 8 la hora-, aunque los comercios entregarán vales de 2x1 a sus clientes, pero aun no se sabe… Se cubrirá con una cúpula semitransparente, en la que se podrán proyectar imágenes y anuncios de noche.

También contará con un vestidor de 200 metros, una cafetería que ofrecerá bebidas como chocolate con churros!!! Y que la pista tendrá un máximo de personas de unos 300-350 patinadores.

La pista forma parte del programa 'Barcelona és Nadal' y la plaza presidida por un abeto de Navidad de 12 metros, donde el 30 de noviembre se iluminará todas las luces navideñas. Además de en plaza de Catalunya, podría haber una pista en el paseo de Sant Joan, cerca de Travessera de Gràcia, y que está aprobada por el Ayuntamiento.

Amigos o sea tenemos que ir!!!!!!!!!!! O si!!! Los viernes con los coleguitas, jejejej, estilo parque de New York, central park, nieve, navidad!!!! Guay!!!! Vamos no?. (La otra pregunta sería, me veré con vosotros, porque siempre os digo voy, voy y nunca aparezco xdxd)

Próximamente...

De los creadores de "Más difícil que encontrar una aguja en un pajar", llega a las pantallas de PC's, Portátiles y Dispositivos Móviles "En búsqueda del lápiz perdido".

Societat de consum

Per aquest article he aprofitat el projecte de Sostenibilitat de la Uni i us he posat un trosset resumit. Més endavant ja faré coses més divertides i molones. Aquí va el ladrillo, espero que no us adormiu en el procés:

Durant molt de temps (la majoria des de que va néixer la humanitat) no podem considerar el ritme de vida dels humans a la Terra “perjudicial”. De fet, podem considerar la Revolució Industrial com a tret de sortida de l’època del creixement i el naixement de la societat de consum.

La revolució industrial es va iniciar a la Gran Bretanya, durant la segona meitat del segle XVIII amb l’aparició, pricipalment de la màquina de vapor. Es van produir canvis als sistemes productius que van transformar la societat i van fer que el capitalisme s’imposés com a model econòmic. La producció en cadena de les industries va suposar un augment de la producció així com una reducció dels costos dels productes.

 Manchester, Anglaterra ("Cottonopolis"), pintura del 1840

Fins aleshores, sempre s’havia intentat fabricar el millor producte possible, el més resistent, que més durés i fos d’una qualitat més alta. Però ràpidament van veure que d’aquesta manera no es donaria sortida a la creixent oferta, de manera que la forma en que es dissenyaven i es desenvolupaven tots els productes va haver de canviar. En termes generals, el que es va fer va ser escurçar la vida útil del producte, perquè aquest deixés de ser funcional abans i el consumidor s’hagués de comprar un de nou.

Aquest sistema va ser vàlid durant força temps. En certa manera tothom sortia guanyant. Les empreses venien més, però també és cert que el consumidor podia triar entre més varietat de productes. De la mateixa manera que, on abans una peça de roba havia de durar gairebé tota la vida al consumidor, després de la revolució industrial la situació havia canviat i, potser forçadament, podia variar amb més freqüència el seu vestuari. Moltes vegades amb un cost molt semblant al que li hagués costat abans un sol producte, ja que els nous mètodes de fabricació havien abaratit de forma considerable el preu final.

Però aquest sistema té certs inconvenients, i ens estem adonant ara, dos segles després de que esclatés la revolució industrial. En primer lloc, ens hem adonat que tenim un problema del que fa dos-cents anys la societat no n’era prou conscient, i és que el preu de produir més articles per cobrir les mateixes necessitats repercuteix directament sobre el planeta. Els recursos que aquest genera són limitats i triguen cert temps a regenerar-se, si es que ho fan. Per tant no és possible generar productes indefinidament sense que s’esgotin els recursos.

A més, la població mundial està creixent a un ritme exponencial, convertint-se en un nou element a afegir a l’equació. Per tant, estem vivint a un món on cada vegada som més, consumim més, però hi ha menys recursos.

Sabem que no estem fent bé les coses, però tothom vol una blackberry nova, una tele de plasma d’un punyao de polzades i anar de compres cada finde. I si és possible doncs també una mansió de dues plantes amb piscina, un jet privat i tenir un Ferrari. És possible el canvi? El problema no és el sistema, ni els polítics que és innegable que no ajuden gaire a solucionar les coses (tots dos). Som nosaltres, les persones que hem nascut a una societat egoista on ens ensenyen a buscar el màxim profit personal encara que sigui a costa de trepitjar els altres...Un país ple d'"espavilats"on l'objectiu és no fotre ni brot, sembla que se li doni un premi al més vago i es passa fent el mínim esforç (després ens pretenem comparar amb Alemanya...)  Som el problema, però som alhora la solució. Nosaltres tenim la clau del canvi!

Has arribat fins aquí? Et mereixes un aplaudiment!!

Aquí us deixo un link d’un documental que parla d’aquest tema: http://vimeo.com/19682455. El van fer primer a TV-3, però ja no està disponible, aquesta és la versió de TVE, que està bé, però s’han menjat cachitos. No és el típic documental tostón infumable, així que animeu-vos gent ;)

Tenir ratos ''freaks'' mola!

Nois nois nois i noies! (Marc). Avui no parlaré de sexe (que raro oi?) i per tant no donaré bassa a la meva gran experiència amb els productes del mar (com diu el puto nil) o a les paranoies més eròtiques de cadascú de nosaltres.

El fet es que ahir uns amics de la universitat van comentar quines eren les sèries que més ens agradaven a la nostra infància. Jo en aquell moment no hi era, però després pel facebook vaig veure una cançó de la ''Sakura, The Card Captor'' (aquí no penseu els nois; que ''ñoñu'' perqué TOTS l'hem vist algún cop) que penjava una amiga, i tot això em va recordar a la meva infància.

Una de les sèries que més m'entusiasmava en aquells moments era ''Inuyasha'', la cual tracta sobre un semidimoni que intenta -amb l'inestimable ajuda d'una ''colegiala'' de Tokyo anomenada Kagome, rencarnació de Kikio- trobar tots els bossins de l'esfera dels quatre esperits per tal de transformar-se en un dimoni complet.

Avui m'he aixecat a les 14.30h. I això que té a veure amb la puta merda que ens acaves de fer llegir? Doncs amb que ahir vaig veure els 7 primers capítols d'Inuyasha i vaig acabar a les 4 del matí. I es que amb tota aquesta parafernàlia només intento de reflexionar sobre el frikisme.

El frikisme és el que estareu pensant de mi ara mentres llegiu això, i què millor que sentir el frikisme per entendre'l no? ;)

Tots hem sigut petits, hem tingut èpoques, i tant nois com noies hem sigut frikis. Les noies no es salven, perquè la seva ''frikesa'' era amb RBD, RBD way, Fama i altres ''merdes'' (que per elles no ho seràn). Els nois està clar, PS, PC, i Manga (d'aquí molts destacaríen Bola de Drac, cosa que jo no, perquè als migdies era al cole i mai ho veia... Direu que no tinc infancia, però més igual, perquè és el meu article i em menjareu tots la polla! -ho trobaveu a faltar eeeh!-)

I quin noi mai no s'ha viciat a un shooter? Jo maaaai jajaajajaa. El fet es que en el meu cas el Call of Duty (saga sencera) ha sigut part de la meva vida durant 9 anys, la meitat de la meva vida, i clar, molt friki, pero divertit. Ara han sortit el MW3 i el BF3 (Modern Warfare 3 i Battlefield 3 para los de la loxe), i preguntareu quin és millor? Depèn. Jo votaría per el MW3, però són diferents. No només són trets, un és arcade i l'altre un simulador; un és per passar el rato i matar per un ''tub'' i l'altre és per disfrutar de les maravelloses maneres de conquerir el terriotri enemic amb moltíssims vehicles entre d'altres. REcomanació: Compreu-vos els dos!

Porto força rato parlant de coses ''frikis'', i això m'ha de convertir en ''friki''?

No ho crec. L'únic que pretenia amb aquest article era mostrar que tots tenim parts frikis en nosaltres sense les quals no hauriem sigut el que som ara, i que si ara tenim amics, anem de festa, estudiem, i si som persones de profit és gràcies a aquestes époques ''frikis'', i que a més a més encara tenim molts ''ratos freaks'' que ens ajuden a relaxar-nos.

Per tant vull concluir afirman que els ''ratos freaks'' i ser un ''friki'' mai no ha estat ben vist, però que hem de tenir tots ben clar que TOTS hem tingut époques i que sense això no seriem el que som. Deixem els ''prejuicios'' ben guardadets al baul dels records, i en comptes de recriminar aquest tipus de coses, intentem rescatar-les i mai deixar de gaudir-les!

Dit això, folleu molt, i sí, tranquils, que algún dia hi haurà un article de sexe ;) A cascar-la!

PD: Algú es fa un MW3 o un BF3?

Random mode: on.

Aixecar-te dilluns amb un govern de dretes i un examen d'anatomia d'aquells que et dilaten... qualsevol cosa menys la moral, no és una bona forma de començar la setmana. Malgrat això, però, són aquests moments tant difícils, els que et fan replantejar la teva vida. Et preguntes com va la societat i recordes els millors moments de la ja llunyana infantesa, com un avi o un prejubilat.

Te n'adones també (com a mínim en el meu cas) que no pots "perdre" el temps en afers extra-professionals, ja que la repercussió a la nota es nota (valgui la redundància). Per sort, sempre em quedarà París... ups! Diiiic, el blog.

Avui em disposava a fer alguna cosa innovadora, entretinguda, i divertida, com de costum, però el karmma m'ha castigat. Quan anava per mig article, una baixada de tensió ha desconnectat el router i pam, el word a la merda. Ara me n'adono que, si l'hagués escrit aquí des d'un principi, se m'hagués guardat a borradores. Per tant, us haureu de conformar amb els meus pensaments depressius i reflexions melancòliques, motivades per una merda de temps, i un mal de coll horrorós que encara no sé diagnosticar.

És dels inusuals dies en que no et ve de gust fer res. Si gent, us estranyareu, però això de tant en tant passa. Aquells dies en els que una simple visita al youtube et porta a passar 4 hores mirant videos patètics, reconegudament divertits, però que a tu no t'aconsegueixen arrancar ni l'esbós d'un somriure. Aquells dies en els que un cop d'ull al feisbuc t'introdueix en l'absurd bucle inicio-perfil. Aquells dies on, malgrat voler anar d'hora a dormir, esperant que tot passi d'una vegada, t'enganxes a qualsevol pantalla fins que el cos et diu prou.

Et sents malament per una jornada improductiva. Improductiva, fins i tot, per simular un suïcidi (cosa sempre divertida). I com no podia ser d'altra manera en aquests moments de pseudodepressió, la medicina t'acompanya com el millor dels amics, i acabes arribant a la incisiva conclusió: avui el meu sistema endocannabinoide té un dèficit de neurotransmissors.

(En aquesta entrada faig ús indiscriminat de la meva imaginació, i no tot el que ha estat escrit es basa en fets reals. Qualsevol coincidència és pura casualitat.)

Reina meva

Ara és el meu torn per fer l’article i com li ha passat a tothom, no trobo cap tema interessant sobre el que parlar. De que parlo doncs? Doncs d’alguna cosa que a mi m’agradi i en sàpiga: QUEEN!!

I perquè el pesat del Raimon treu el tema de Queen? Doncs perquè aquest any es celebra el 40é aniversari de la creació del grup, així com el 20é aniversari de la mort de Freddie Mercury.

I es que Queen torna a estar en boca de tots. Recentment han estat premiats en molts festivals, revistes i concursos, i l’altre dia van actuar en els EMI de la MTV. Realment va actuar Queen? Tots els “foros”

d’internet discuteixen si va ser realment Queen el grup que va saltar a l’escenari. Certament Queen el formaven els quatre membres originals, i va deixar d’existir quan Mercury va morir. Deacon també va desaparèixer amb la seva mort, estant només present en el concert d’homenatge al millor cantant de la història. I llavors perquè Taylor i May segueixen actuant i a més s’ajunten amb cantants de pop ridículs? Diners? Els hi sobren. Fama? Si segueixen així la perdran, perquè els fans no estan gents contents de que es compari una llegenda del rock com Freddie Mercury amb el que el va substituir aquella nit. Posats a criticar, el baixista no va saber ni interpretar el riff d’Under Pression. Penós. Però deixem a aquests dos abueletes que es diverteixin mentre puguin!

Tot i això d’aquella nit se’n treuen coses positives: la majoria dels artistes entrevistats i sobretot la cantant que els va presentar, Katerina la Perra, es van desfer en elogis cap a Queen i van confessar que es van decidir a ser artistes gracies a Queen. I és que hi ha bones noticies pels fans de Queen! Brian May ha dit que és possible que al 2012 Queen tregui un nou disc, amb gravacions deixades per Mercury en vida. I també al 2012 es publicaran les cançons que van gravar els millors cantants que han existit mai: Freddie Mercury i Michael Jackson. Un somni fet realitat.

Aquí acaba el meu article de Queen!! La veritat és que no el volia fer d’això però estic d’exàmens i a més l’article que tenia preparat se’m va esborrar. Ja em treballaré més el següent i com deia Freddie Mercury: “The Show Must Go On!!”

PD: Mireu si hi ha forofos de Queen per internet que han creat un torneig entre totes les cançons de Queen per escollir-ne la millor!!

Ni bé ni mal

No voldria començar sense agraïr a l'Escori per aquesta gran idea, moltes gràcies.
Be llavors començem. Com ja va predir l'apòfisis coracoides del Nil, us vinc a parlar de filosofia, que vol dir això, que ningú es dignarà a llergir-ho. De fet no és només filosofia sinó que és el gran dubte de gran part de les persones que viuen en aquest univers, que és el Bé i que és el Mal, és de llògica que aquí no ho resoldrem, però com a mínim intentarem debatre-ho, comencem per el Bé.
Que és el bé? Mots diran que ajudar els demés o sentir-se bé amb un mateix, pero senyoretes, això és el que deia Jhon Stuart Mill, un burgés de classe alta amb ànims de revolucionari. Realment el que aquest senyor deia era de caire hedonista, que vol dir això? Ques segons Mill torturar a un delicuent en un estadi de futbol, és el bé ja que estas portant la felicitat al màxim nombre de persones. D'acord ja se que diran, que tot s'ha de fer amb seny, que s'ha de buscar un límit. Però és clar la felicitat per a un psicòpata potser és matar i clar ningú d'aquesta societat vol a un boig veritat? Tots el volem reprimir però ell només busca la felicitat, per aquesta persona fer el bé significa fer mal, i d'aquí sorgeix el dubte, Quí està fent el bé aquí?

Ara pasarem a parlar del mal, aquest dóna mé joc que el bé.
Que és el mal? Havera el mal, realment existeix o simplement ho diem quan una cosa no ens agrada? Sempre ens preocupem per no fer el mal, ja que tenim molt assumit que el bé ja sabem fer-l'ho. Però, potser que aquesta preocupació per el mal sigui absurda, una invenció de les religions per a dominar la societat. El que si és seguir és que com a mínim hi pensem, aquell que considerem "malvat" és aquell que propaga el mal conscient dels seus actes o no...
Recordo un frase d'una pel·lícula que deia així: "O mors com un heroi o vius suficient com per haver-te convertit en un malvat". A que ve aquesta frase?, doncs que potser la nostra concepció del bé i el mal està distorsionada per la nostra vida mortal, i les religions, segurament si visquessim una eternitat tot això canviaria, degut a que no ens hauriem de preocupar de coses com la mort o el sentit de la vida que tot i que no crec que ens importi molt ara que som joves, quan començem a decrèixer s'ens passarà pel cap.
Espero que us hagi agradat (als pocs que haureu llegit aquest senzill article) i qe us hagi fet reflexionar una mica, tampoc demano massa, probablement tot això canviarà d'aquí a uns anys per demoment això és el que crec. Salutacions cordials als humils lectors.

Santa Burg, nou centre de l'hamburguesa de Barcelona.

Una denominació poc convencional, un xic atípica, potser difícil de pronunciar... és el nom i el cognom de un dels locals que està tenint més furor al nostre barri.

Ara farà un més que han obert, i tenen cues per demanar comandes d'hamburgueses, i han ocupat la primera plana de el vivir de la Vanguàrdia aquest dissabte passat.

Una simple hamburguesa, la pots trobar a qualsevol lloc, però aquest restaurant té uns quants tocs que el fan sobresortir de la resta:

1) el chef (Alain Guilard) va treballar a l'Hotel-Spa Ra Costa Daurada *****

2) influenciats per les millors hamburgueseries de Nova York, Amsterdam, Brusel·les, intenten introduir les hamburgueses gourmet a Barcelona

3) ingredients de màxima qualitat i rigidesa absoluta de tot el material que entra a la cuina

4) mantenir les coses senzilles, utilitzant receptes cassolanes i de la terra

No només pel menjar, hi ha un ambient jove i tranquil, els treballadors són simpàtics i oberts. es respira un ambient bo i sa (encara que hi hagi molta gent que cregui que una hamburguesa mai pot ser saludable...).

Espero que os hi passeu, amb la família i amb els amics, si voleu impressionar a una noia de la uni o que us heu trobat per el carrer... aquest lloc us sorprendrà de valent, a mi ho va fer, i sempre que puc, no m'importa gastarme 2 euros més en una hamburguesa d'aquestes.

Que us vagi bé, gràcies per llegir-ho i perdoneu les faltes i les incorreccions sintàctiques. (espero haver passat la guillotina anomenada Nil Navarro..)

Les escales de l'Empe.

“NO ES POT SEURE A LES ESCALES” és potser la prohibició menys respectada del món. Per primer cop en sis anys, hem deixat de veure la frase a diari. I no serà perquè no haguem passat estones davant d’aquestes escales. Podem dir que han estat presents a molts dels moments que hem passat junts des de setembre de 2005.

Aquests sis esglaons han vist com tornàvem a classe cada any, trobant a faltar l’estiu des del primer moment. Han vist com encara badallàvem a les 8 del matí (o a les 8 i cinc, per a molts de nosaltres, ara no vulguem quedar de puntuals) mentre suggeríem inútilment que les classes comencessin més tard. Han observat com esmorzàvem quasi tots els dies durant els dos anys de Batxillerat. Sí, podíem sortir al carrer durant mitja hora, però, tret d’algunes escapades al McDonald’s o a casa del Nacho, gairebé ningú marxava massa lluny. Durant aquests 30 minuts diaris, han vist volar entrepans, han sentit repassos d’última hora, han estat testimonis del tràfic de continguts d’un examen i han escoltat els últims acudits de l’Adri o els singles de “Los de Afuera” i “Las Maripatris”. També han comprovat com ens preníem amb calma allò de tornar a casa al migdia, sobretot si hi havia algú que començava una d’aquelles llargues baralles que acabaven en algun parc del barri. Tot i que quan la gana apretava o se’ns havia acumulat la feina sobre l’escriptori, ens afanyàvem a tocar el dos.

Qui ens anava a dir que aquestes escales ens veurien arribar ben desperts i amb maletes a les 6 del matí? En efecte, ens han acomiadat abans de cada excursió i de cada viatge a França, a Andorra o a Holanda. També ens han dit adéu al marxar de ben matí cap a Port Aventura o a qualsevol altre lloc on anéssim a passar el cap de setmana a l’estiu.

Cal dir que aquests graons han vist les coses més inversemblants del món. Han presenciat com una banana gegant venia plàtans per 1€ entre un número important de natius africans. I, per si això fos poc, també han vist a una colla d’indis escapats de Bollywood o a personatges la mar de peculiars assajant per una actuació que, al final, va arribar a ser un musical amb èxit.

Encara que l’institut tanqui, les escales no sempre s’han quedat soles. Han estat (i encara són) el punt de quedada oficial cada cop que sortim a l’estiu o a l’hivern, ja sigui pel matí, per la tarda o per la nit. Han esperat amb nosaltres durant moltes estones d’indecisió, quan intentàvem posar-nos d’acord sobre on anar. I com som així, més d’una vegada (i de 2, i de 3...) hem acabat per fer-nos els rebels i passar l’estona xerrant asseguts a les escales (encara que ara els bancs, que s’ha de dir que van ser tot un detall, els hi fan la competència). Mai ens han deixat sols quan esperàvem a que els demés arribessin uns quants minuts més tard de l’hora acordada (Puntualitat, dius? Això què és? Es menja?).

També han presenciat ensopegades i caigudes per culpa de la corda, que tot i ser fluorescent, no es veu prou. Últimament, han vist arribar l’Éric amb la seva súper moto i  alguns (deixem-ho en pocs...) “botellons” abans d’anar de festa. Ah! I segur que no obliden la quantitat de petards que s’han llançat davant seu: per Sant Joan, per alguna victòria del Barça o perquè a algú li va semblar el moment ideal per interpretar el paper de “químico loco”.

Podem dir que són uns esglaons especials que han estat presents en moments únics: han assistit a aniversaris, amb regals inclosos. Més d’un podem dir que el dia que fèiem els 18, hem passat una estona allà davant. També van estar allà els dies que vam acomiadar l’institut per sempre, amb les dues primeres funcions del musical (encara no sé si puc dir “últimes”).

En fi, que aquestes escales han vist les nostres discussions, crits, plors i decepcions. Però no oblidem que també han viscut moltes alegries, abraçades, somriures, bromes i petons. Així que després de tants moments que hem passat (i els que encara espero que ens quedin per endavant), crec que la frase hauria de canviar una miqueta. Nois, podem dir que sí, que “ES POT SEURE A LES ESCALES”.

Passo de la política?

El que plantejaré aquí serà,  segons la meva opinió, si té justificació el fet de passar de la política o no, tenint en compte que s’apropen les eleccions generals a l’Estat Espanyol. Vull partir de la base que la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia del grups.

Actualment, amb el malestar econòmic i social de gran part de la població, molta gent ha deixat de creure amb la política, amb el sistema actual, etc. En canvi, des d’abans ja hi havia gent que no el preocupava en absolut el que té a veure amb aquest tema, ja que els pot semblar avorrit, tenen altres preocupacions més importants o altres raons desconegudes.

Primer de tot, crec que és molt important mostrar un mínim interès, ja que la política determina el benestar de la societat. Per exemple, sense una organització de la sanitat, no tindríem metges per a tothom, o sense una organització de l’educació, no tots els nens tindrien accés a aquest dret. Crec que tots hem de creure en una ideologia, aportar el nostre granet de sorra per construir un país en el qual ens trobem a gust. De fet, la política és el passat, present i futur  de les nostres vides. Passat, pel fet que molts avantpassats nostres han lluitat, s’han produït guerres per tenir dret a una política millor; present, perquè nosaltres depenem d’aquesta i, futur, perquè les següents generacions dependran de la política que nosaltres determinem.

Vull fer pensar a la gent si realment és justificable el fet d’ignorar aquest tema o lluitar per el que realment volem, ja que siguis d’esquerres, de dretes o de cap de les anteriors, d’un lloc o altre, has de creure en la teva pròpia política i respectar les altres. Una manera de creure-hi i no ignorar-la és anant a votar, o bé protestar si no estàs d’acord amb el sistema, enviar cartes a un diari, participar en debats intercanviant opinions, etc. però no et quedis de braços creuats esperant a què passi tot, això és molt còmode mentre altres s’esforcen per millorar la situació.

Aquesta és la meva opinió, espero que us hagi servit.

Memòries d’un DIRista ballarí

Ahora me estreno yo al blog!!! :)


Están son las memorias de un bailarín exspinnero( spinning).

Llego a casa después de un día agotador ya sea de tarde o de mañana.

Lunes: llegó a casa dejo la carpeta, veo el reloj y son las 17:57, madre mía!!! Me quedan 20 min, preparo la bolsa del gym, cojo todo lo necesario, mientras veo un poco de sálvame!! Qué raro?? No?,
yo viendo sálvame!. Que fuerte!
Apago la tele y me voy al gym, cojo el metro y me bajo en Sant Pau/ dos de maig, hoy es
día de ir al DIR Castillejos, entre salir y llegar 5 minutos, antes de llegar a la gym, me encuentro 50€ plegados!!!, que suerte la mía.

18:58 llego justo a la taquilla, me visto con la ropa “adecuada”, no antes de coger la toalla pequeña, la grande y la bolsa de plástico para la ropa sucia. Cierro con candado, subo hasta la 3ª planta, lleno la botella de agua y espero hasta las,
19:15 para empezar aerobic!, con un chico de 20 años! Qué joven! pero un crack.

19:45 la coreo casi sabida, muchas repeticiones, ver como la mujer de mi lado, al girar se estampa contra mí.

19:54:uoh!!!!!!!!! Suena que me hace estar a 1000%( de adrenalina, no de otras cosas) (pervertidos!!).

20:00 ahora toca combinar toda la coreografía y girarlo hacia otro lado uf!!!, solo esperar a no liarse. Primera comprobación y casi…, segunda comprobación,toma!!! Me ha salido.

20:06 faltan 9 minutos para empezar la clase siguiente, como no steps!!.

20:11 El profe dice: "las 4 últimas sin parar!!!", el tío pone una canción que hace motivar muchísimo!! (Una de ellas rain over me), siento que me saldrán “juanetes” pero hay que aguantarlo. La 3ª repetición giro sin darme cuenta donde estoy!!, le rozo a escasos 3cm a una chica al girar, casi me mato.

20:16 separa la música y el listo me deja con la adrenalina en el cuerpo con más ganas de bailar.

20:20 comienza la clase de steps, ya empezamos tarde, pero el que lo hace es otro crack!.

20:55 la coreo casi terminada, tanto subir y bajar me duele un poco el cuádriceps, pero después estiro y se me pasa creo...

21:20 llego a la taquilla me saco la ropa y me duele los pezones de la camiseta mojada, parecen dos pimientos rojos.
21:40 salgo del gym y directo a casa.

22:00 llegoa casa, dejo la bolsa y ceno, hasta que empiece “ the walking dead”.

23:15 acaba. Tengo 1 hora para hacer cosas.

Martes: Lo mismo, solo que esta vez me voy al Dir Tarragona que está más cerca, la clase de steps comienza a las 20:15, llego a casa a las 18 y hasta las 7 estudio..Antes de irme veo el facebook… Dios… cuantasnotificaciones..Del empe, Diristas, y diferentes grupos.. Contesto unas cuantas y me voy al dir ya son las 19:15

19:25 salgo del vestuario y me voy a la sala de fitness, hoy toca pectorales, ya los tengo casi duros, no se mueven muchos como antaño, el Víctor y el Raimon ya no me podrán tocar mas las tetas( pectorales), cuando les vea claro…, porque casi no me puedo conectar ni quedar..

20:05 espero sentado a que acabe la clase que están dando, mientras me pongo hablar con una señora amiga, comentamos las convenciones venideras y que técnico dará clases en cualquier DIR.

20:13 entramos a clase, dejo la botella y la toalla, cojo el steps y me coloco un poco atrás, estar tan adelante ya no mola, mejor atrás y tener espacio para moverse.
20:27acabamos el calentamiento y el técnico nos manda a tomar agua, para comenzar con la coreo, me fijo en la clase y hay unas tias que no están ni buenas (que rabia) que se creen las maestras que no lo son claro…

20:55 la camiseta otra vez mojada, pero no me escuecen los pezones uff que alivio.., veo que las unas de las tías está sentada y se pone hablar con la otra y poniendo una cara de “gili”….
20:56 Paso de ellas..
21:00 el profe nos dice que hagamos dos grupos, que giremos los steps mirando al otro.

21:09 a solo 2 minutos de acabar me viene la adrenalina, más de la que ya tengo, esta vez con la música “Erase you” de Andrea ola feat. Uoh!!! Una pasada..
21:30 salgo del gym y con un poco menos de tripa que ya casi ni tengo y con mas pechitos uoh!!.
21:39 llego a casa ceno y a repasar de lo ya estudiado.

Miercoles:
Hago lo mismo solo que la clase empieza a las 19:15( me da palo repetir lo que he hecho) és mas de lo mismo.
20:25 llegó a casa, hago un trabajo de informática, y deberes de química.

Jueves:
Esta vez me quedo en la biblioteca estudiando y me voy directamente al gym solo hacer 1 clase pero de aerobic y hacer pectorales claro. Dicen que en la biblioteca se puede estudiar, pero manda narices, cuando te toca un enfermo a tu lado y esta estornudando cada 3 minutos y yo tonto del culo le dejo unos pañuelos…, pero bueno hacer que ser bueno en esta vida…

No puedo más me voy de la biblio, pero he conseguido estudiar, con los tapones del ipod para no escuchar nada (sin música claro).

18:30 Mi madre viendo sálvame, insultando a la gente que hay…
18: 38 Pasó por la Espanya Industrial… que recuerdos… cuando hacia spinning cada día en ese
gym…, pero no me gusto cosas que habían y claro me di de baja… hasta ahora no me arrepiento.., pero solo volvería 1 día para ver que tal esta.
18:43 llego al Dir Tarragona. Hago lo mismo.

19:00 Me quedo a esperar para aerobic, veo que no está el profe de siempre, esta uno que
me suena del dir av.madrid que lo hace fatal. Pone música de radio, ohh!!! Que mal la clase…, finjo que me duele la pierna y me piro antes de que sean las20:00, me ducho y me piro a casa…, salgo con mala cara, si no hay buena coreografía y una buena música, el cuerpo no está feliz.. (ese es mi lema claro, de bailarín).

Viernes: Por fin ultimo día de la semana… pero aún quedan 1 hora por salir…
Como me encontré esos 50 euros, me voy a un chino a comer mmm, yo solo jejej.
Viene el asiático a tomarme nota, le digo lo que quiero, se va, veo que en la ventana tienen de esos gatos que se mueve la mano de arriba abajo, me recuerda al escori y recuerdo todo del colegio todolo que hemos pasado, no solo con él si no con todos.Viene el chino con los platos, pason 10 min y le digo “amigo, me puedes traer otra fanta”.

Hoy toca Dir Campus: body pumb y steps
18:45 llegó al Dir me encuentro con un el profe (un cachondo mental)
18:55 hago pectorales y pesas

19:15 comienza body pump
19:50 mientras estoy levantando la barra con 10 kilos en cada lado, pienso que mañana tengo el curso de aerobic, steps y tonificación y preparar una coreo de steps para mañana…., se me ha olvidado..
20:10 acaba la clase y pienso que ahora habrá una clase y la copiaré.
20:45 estoy muy atento para memorizar la coreo para mañana.

21:13 la clase acaba y me sale perfecto, le hago la pelota al profe para que me enseñe un paso esencial para mañana.

22:10 llego a casa y entro el facebook, hay notificaciones del empe, algo se hace el viernes cada noche, hay tantos comentarios que uff…

00:30 me voy al cine a ver paranormal activity 3 con mi hermano.
05:45 me levanto con una rara pesadilla pero con ganas de hacer pis( mear, por no decir una vulgaridad) veo que la tele está encendida, mi hermano está despierto jugando a la play( call of duty 3) que no puede dormir por la película que hemos visto…, que raro xd.

07:45 suena el móvil super fuerte!!, lo apago rápido y a la vez que me despierto el listo
de mi gato se levanta a la vez que yo.., para irse dormir a la habitación de mi hermana, es muy listo este cabron..
8:40 me voy al curso.

09:05 empieza la clase 3 horas de teoría de higiene y prevención de lesiones y el metabolismo durante y después del ejercicio.
12:15 Empieza la clase práctica, soy el primero de la lista… no tenía bastante en el cole con ser el segundo y aquí en el curso el primero…Cáspitas!!!, me toca hacer la coreo que nervios mucha
gente mirándome.., pongo la música y enseño la coreografía.
12:35 acabo y me dicen que muy bien, pero estuve a punto de caerme.

14:50 cojo el metro y estropeado….. ( se puede tener mala suerte)… cojo el bus y me deja en la estación de Sants…

Tanto hacer steps, aerobic, puede ser patético, aburrido o incluso ¿friki?, pero que va!! Tiene
su gracia y diversión y si tú no te quieres quien te va a querer pues, el baile!

Diari d’un Dissenyador Industrial

Visca per fi m'estreno al blog :) Aquí us deixo el diari d'un divendres qualsevol... Aquests van ser els fets més importants del dia 4 de novembre de 2011:

6:55: Sona l’alarma del mòbil, el llit no em vol deixar sortir.

7:00: Em llevo, sempre em fa molta mandrota, i a aquestes hores del dia encara no sóc persona, semblo un zombi que va fent eses per tota casa

7:09: Avui em toca estrenar una caixa del pack aquell de cereals que vénen 6 (em fa molta il·lusió :))

7:24: Em rento les dents i em taco la roba amb la pasta, però ja és massa tard per canviar-me o perdré el tren (literalment jajaja)

7:35: Arribo a l’estació de Sants i pico la targeta. Avui se m’acaba i m’hauré de comprar una altra de 72’50 € per un mes (les quatre zones de Vilanova fan mal, de totes maneres ja parlaré més endavant de les tarifes de la Renfe...que es vagin preparant).

7:37 Surt el tren destinació Sant Vicenç de Calders amb paredes a Gavà, Castefa, Sitges i Vilanova, són casi tres quarts d’hora. Amb la de carreres que hi ha a Barcelona he hagut de triar la única que no la fan! Em trobo amb el Sergi i el Joan i xerrem al vagó. Avui no passen músics amb flautilles ni acordions, a vegades molen bastant :)

8:19: Un cop a l’estació de Vilanova agafo l’ADN, també reparteixen el Qué!, però no m’agrada gaire...

8:24: Mentre anem a l’aulari comença a ploure.

8:35: Comença la classe de mates. M’han canviat la profe pel que queda de quadri, coses de la UPC...

9:25: Descans de 10 min (no tinc “hora del pati” cap dia L, que rancios), fora diluvia, així que no tenim moltes ganes de sortir

9:52: L’Andrea em pregunta : “Y que apuntas ahí? Puedo salir?”

10:10: Algú ha transformat la classe de mates en un xicle i l’està estirant més del que toca!

12:30 Acabem de fer dues hores de treball en grup força “improductives” a Soste. Portem el projecte bastant avançat i avui no ens calia treballar gaire.

13:40 La profe d’info explica els esquemes de recorregut i de cerca sobre matrius, mentre hi ha 6 tios apilotonats a un portàtil jugant a http://www.newgrounds.com/portal/view/526596. Típic joc chorra on guanya l’últim que queda a la pantalla. S’accepten apostes! (de 5 cèntims)

14:00 Després del descans quedem quatre primos la classe, (campana general, les ganes de finde apreten)

14:10 Fem una funció que suma els elements de la diagonal principal d’una matriu.

14:38: després de la típica carrera per no perdre el tren de tornada arribem a l’estació i ens pugem al tren (senyors de la Renfe estaria guay que els trens paressin “normalment” a la mateixa via...Jo crec sincerament que cada dia tiren una ruleta per veure a quina via els posen i fer-se unes risas)

14:58: al tren, la Neus s’acaba de menjar el puré de patates que portava al seu super-tupper. Jo ja començo a tenir gana, però m’hauré d’esperar a tornar a casa.

15:32: arribo a l’estació de Sants i comença oficialment el finde (viva, viva!). La putadilla es que plou a saco, arribo “mulladet” a casa (portar paraigües no mola!)

16:20: després de dinar faig una mica de siesta (la paraula migdiada mai m’ha agradat...)

17:30 Tinc pràctiques amb el cotxe, avui és la primera vegada que em toca sobre mullat. Hauré de calçar els pneumàtics de “lluvia extrema” i vigilar amb l’aquapplaning (la F1 ja m’afecta). Resultat d’avui: 0 morts, no està tan malament!

22:30 Quedo a les escales de l’insti amb els amics de l’Empe per anar a un pub irlandès a Sagrada Família

22:40 La gent comença a arribar quan el Rai i jo ja portem 10 min esperant...(no és tan estrany...)

23:40 Ens fem la típica foto de grup al pub. És un lloc genial, és molt autèntic, posen rugby, futbol, esports raros que només juguen a Irlanda..., i toquen música en directe. Els cambrers/es t’atenen el anglès així que si aneu, prepareu algo tipo: “half a pint of Guinness, please”

http://www.michaelcollinspubs.com/

24:10 Hora de sortir de festa. Sempre és divertit creuar Barcelona amb Bicing a aquestes hores, i més a la tornada... Veritat Xavi?

 

Ni RAJOY canviarà res ni RUBALCABA

Imatge basada en un muntatge
del programa Polònia de TV3

Un text de MANHOH TANG


Rajoy serà el president del govern. Està clar que acabarà arribant al poder. Ells - el PP- tenen més motius per acusar al seus rivals d'haver enfonsat aquest país. El que és veritablement curiós és que el nostre sistema econòmic no depèn del Banc d'Espanya i les acusacions no són simplement per al nostre executiu, sinó per a l'òrgan que trobem per damunt de la nostre jerarquia, la Comunitat Econòmica Europea.

Per accedir al paraigües europeu, la constitució del 1978 havia de reconèixer que si el nostre país havia de renunciar a algunes de les seves competències en matèria econòmica i de duana.
Això vol dir que Espanya no pot regular la seva moneda de forma independent si el comitè econòmic europeu no li permet accedir a "la màquina de fer diners" i d'augmentar una inflació de la moneda comuna, cosa que possibilitaria la compra i venta de deute i la recessió econòmica perdria força als mercats.

El problema econòmic és que els alemanys, a través de la seva experiència històrica i econòmica durant el període d'entreguerres fan que creguin que és un mètode poc eficaç i acabaria per fondre el poder de la moneda europea.

Si cau, hipotèticament, Europa, el seguiria els Estats Units, per això Obama no para de viatjar i presentar-se davant dels nostres líders al famós G8 o G20 per advertir de la destrucció del sistema econòmic internacional.

Però ara que entenem el context en el que ens trobem, parlem d'Espanya i de les eleccions. Primer de tot, Rajoy no es podrà imposar com a manipulador econòmic, no us deixeu vendre la moto pensant que ell crearà llocs de treballs si no és per mitjà de destinar costos a la obra pública. Treure metges per contractar a obrers per fer una autopista innecessària o una nova rotonda! Ell no obtindrà el poder per generar inflació de la moneda, perquè Espanya no és l'únic que té aquesta moneda. Ni ell ni cap força política que aspira al 20N així que la crisi no marxarà el 20 de novembre, haurem de somiar més temps.

Una cosa no treu l'altre, a les eleccions participeu, perquè no votar no representa descontentament en el sistema polític, sinó afavoreix a que els nostres representants no pensin en els col·lectius, com per exemple els joves. Aquest col·lectiu és tan poc participatiu que corre el risc a que no entri a les propostes dels partits.

Apòfisis coracoides

Un blog. Mola. El Raúl i les seves iniciatives. També mola. Pensar sobre que escriure i perdre el temps. No mola.

I és que, curiosament, hi ha persones suficients per cobrir la majoria de seccions d'un blog poc original. Que vols parlar de música? Doncs l'Acosta et fa una crònica de l'última violació acústica de la Lady Kaka, o la Nerea et donarà la seva visió periodística (i totalment objectiva...) dels grups del moment, com els jota ele ese, que només ella coneix. Que prefereixes que t'inflin el cap amb idees intrapersonals, d'aquestes que et provoquen insomni, de retòrica existencial i que mai acabes d'entendre, doncs esperat a que publiqui alguna cosa el Marc. A no, que tu ets d'aquells que els hi va més la carn (o el peix), llavors no crec que l'Albert o en Manhoh tinguin cap problema de parlar sobre temes tabú i treure't els colors, la seva amplia experiència amb els productes del mar els avala com a professionals. Si encara no estàs content, i ets dels que pensen que fan poc futbol a la tele, don't worry, l'Escori et pot entretenir amb l'última gesta del Saragossa per evitar un inevitable descens. Més coses? Doncs qui sap, maybe el Raimon comença a parlar de política, amb la seva visió neutral de les coses, i la "tranquil·litat" que el caracteritza quan parla de la majoria de temes conflictius... frases com "Narcís, o em prens en serio o et foto un cop de puny" no han sortit mai de la seva boca. Ah, clar, no podien faltar les recomanacions culturals típiques i tòpiques d'un blog típic i tòpic no? (Ana Maaaaartinez). En fin...

Doncs lo dit, com que no em deixaran temes dels que parlar, cosa que malgrat irritar-me de certa manera, no exterioritzo per res del món, em dedicaré a criticar i treure tot l'estrès que un estudiant de medicina com Messi mana, acumula durant la setmana, el mes, o un dia amb 11 hores d'anatomia, d'aquells que et fan veure parts de l'escàpula a tot arreu.

Nunca me abandones

Mi nombre es Kathy H. Tengo treinta y un años, y llevo más de once años siendo cuidadora. Suena a mucho tiempo, lo sé, pero lo cierto es que quieren que siga otros ocho meses, hasta finales de año. Esto hará un total de casi doce años exactos.

Així comença Nunca me abandones, una novel·la de Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki però resident a Londres.

Kathy, tot i ser encara jove, se sent gran i, com fa la gent quan envelleix, comença a rememorar, a reflexionar sobre la seva joventut i els succesos més importants que va viure, a Hailsham, l’internat anglès on va estar durant la seva infantesa i adolescència, i després de sortir d’allà, durant la seva vida adulta.

Hailsham és un món tancat i hermètic, on els professors (o guardians) estimulen especialment la capacitat creativa dels seus alumnes, on el sexe no és un tema tabú i està obertament permès, però en canvi es cuida la salut d’una forma obsessiva. Els nens de Hailsham no són uns nens qualsevol, són especials. No tenen pares ni tampoc podran tenir mai fills, ja que són estèrils. Arribaran a adults, però no viuran gaire més, ja que el seu paper en la societat és un altre. Un paper molt important: el de fer de donants d’òrgans per les persones normals.

Kathy i els seus amics Tommy i Ruth, com altres alumnes de Hailsham, coneixen d’alguna manera, des de ben petits, el futur que els depara i, encara que l’accepten amb submissió, es permeten somiar amb treballar i viatjar, explorar l’immens món que els espera darrera dels murs de l’internat i enamorar-se, mentre que es preparen per complir amb l’objectiu pel qual van ser creats.

Al llarg de les pàgines, Kathy, els seus amics i a la vegada el lector, van descobrint de mica en mica, la terrible veritat.

Nunca me abandones és una novel·la no gaire llarga (350 pàgines aproximadament) que, quan ja portes unes pàgines, enganxa i es fa molt curta.

Dels personatges és sorprenent que, tot i ser persones en tots el sentits, accepten el seu destí estoicament, com una cosa natural i, tot i que durant el llibre es fa patent que aquest futur no és el que voldrien, no es plantegen rebel·lar-se contra ell. Kathy mateix, quan mira enrere i explica successos i descobriments veritablement dramàtics, ho fa de passada, com si no tinguessin importància i sovint utilitzant eufemismes, com amagant l’esgarrifosa naturalesa de tot el que l’envolta. D’aquesta manera, fragments que resulten pertorbadors o commovedors, ho són encara més, basant-nos en parsimònia d’ella.

Nunca me abandones és un llibre molt bell i inquietant que, sense dir gairebé res, desperta moltes emocions, i planteja una realitat alternativa que sense cap dubte no pot deixar a ningú indiferent.

També hi ha una pel·lícula bastant recent protagonitzada per Carey Mulligan, Keira Knightley i Andrew Garfield, però jo recomano el llibre.

Arranquem

Demà comencem ja el blog!!!

Els que escriurem en aquesta pàgina som un grup d'amics de la generació del 93 i que ens hem conegut a l'I.E.S. EMPErador Carles (d'aquí ve el nom de la web). La majoria anem ara a universitats diferents, i tot i que ens seguim veient cada finde hem pensat que fent el blog tindrem una excusa per seguir units.

Ens hem proposat escriure almenys un article al mes. Cadascú escriurà del que li doni la gana i en part és la gràcia d'aquest blog, que podrem trobar coses de tot tipus.

Raúl Escorihuela - Fundador de Les Coses de l'Empe