dimecres, 29 de febrer del 2012

Entrevista a Sandra Sarmiento (Resum)

Sandra Sarmiento
-               Periodista de Barça TV

 “Juguen a casa”
“Als jugadors del Barça, els hi podem preguntar de tot”

Nascuda a Barcelona, la “Sarmi”, com la coneixen els companys de professió, és la mitjana de 3 germanes. Culé fins la medul·la, va estudiar periodisme a la Universitat Ramón Llull amb l’objectiu d’estar tant a prop de l’esport com li fos possible. Després de passar per Ona Catalana, va arribar a Barça TV, on s’hi sent tant a gust que ni el mateix Puyal va poder emportar-se-la per molt de temps. A Catalunya Ràdio, va cobrir els partits des de peu de camp, però només va estar-s’hi un any. Va ser l’ombra del Barça durant 9 temporades, encara que ara prefereix la tranquil·litat dels platós. És tertuliana del programa ADN Barça i, els dies que juga l’equip, presenta la prèvia i el post-partit a El Marcador, juntament amb Xavi Rocamora. Sentint-se privilegiada d’estar tant a prop dels jugadors del Barça, assegura que ella, per davant de tot, és periodista.


Foto: Nerea Sala 

És dia de partit al Camp Nou, però els seus voltants estan buits. Només es veu passar algun turista amb una bossa de la botiga oficial a una mà i una càmera a l’altra. Ningú diria que, en unes hores, el Barça estaria jugant-se el pas a la final de la Copa en aquest mateix lloc. La Sandra arriba 5 minuts tard i, tot disculpant-se, m’explica que no podem entrar a l’estadi perquè hi estan entrenant els jugadors. Em convida a passar a la cafeteria del Palau de Gel i insisteix a pagar les begudes. Durant tota l’entrevista, no deixa de passar gent pel nostre costat que es para a saludar-la. “Aquí he fet molts amics”, em diu ella.


La primera pregunta és obligada: creus en la remuntada del Barça per la Lliga?
Sí, i tant. Encara queden molts punts per disputar. És veritat que és molt difícil, però crec en l’equip i no només perquè treballi a Barça TV, sinó perquè els jugadors m’han donat motius. En altres temporades, el que ha fet el Barça aquest any li serviria per a ser primer. El problema està en que el Madrid és cada any millor. Tot i així, encara han de venir al Camp Nou. El Madrid pot punxar, però el Barça haurà de fer una segona volta perfecta.
Mourinho interpreta un paper?
No el conec, però crec que sí, que la seva actitud és un paper que en certs moments li ha funcionat. Li va funcionar al Chelsea quan es va enfrontar amb Rijkaard, però Guardiola és més fred. Ens ha vingut bé perquè als jugadors els hi ha servit com a motivació. A mi em cansa una mica i penso que la gent ja no se’l creu. La imatge que està donant del Madrid no és bona. Han perdut molts dels valors que abans predicaven i que fins i tot jo creia. Si el Madrid aquest any no guanya res, veig difícil que continuï.
Fins quan tindran corda Puyol i Xavi?
És cert que no els hi quedaran molts anys, però espero que puguin seguir jugant a nivell professional encara 4 o 5 temporades. He viscut al seu costat durant els 12 anys de la meva carrera i em costaria veure un Barça sense ells. De totes maneres, encara estan en molt bona forma. El Puyi es cuida moltíssim. Per exemple, ara mateix, al marge del que fa al Barça, també fa pilates. No s’ho han de plantejar fins que ja no gaudeixin del futbol.
Com valores l’etapa en què vas treballar amb en Puyal a Catalunya Ràdio?
Vaig aprendre a ser més exigent amb mi mateixa i a parlar el català amb més correcció. Quan em van venir a buscar els de Catalunya Ràdio, vaig demanar dos anys d’excedència a Barça TV. Al Puyal no li podia dir que no. Però és un home tan exigent que jo patia molt, em torturava massa a mi mateixa pensant que no ho feia bé i vaig acabar tornant al cap de l’any. Tot i així, durant aquella etapa vaig viure el meu moment més emocionant com a periodista: el gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Vaig arribar a plorar mentre seguia amb la retransmissió des de peu de camp.
Què és el millor de treballar a Barça TV?
No haver de reprimir els sentiments, poder defensar el Barça obertament. També m’agrada molt l’ambient, treballar amb amics. A més, ho vivim tot des de dins, tenim la sensació d’estar molt a prop dels jugadors. Abans de que els entrenaments diaris fossin a la Ciutat Esportiva, ens trobàvem amb ells pels passadissos del Camp Nou i hi parlàvem. Quan els entrevistem, senten que juguen a casa, ens tenen més confiança. Crec que els hi podem preguntar de tot.
Hi ha algun programa de El Marcador que hagués costat especialment de tirar endavant?
Els de l’última temporada de Rijkaard, que va ser molt dura. Havies de preguntar què li passava a l’equip i es feia difícil. Jo em portava molt bé amb Ronaldinho i, després dels entrenaments, ens asseiem a parlar de les nostres vides. Per això, em costava molt entrevistar-lo quan es dubtava tant d’ell. Amb Guardiola, de moment ha anat tot molt bé. El programa posterior a la eliminació de la Champions contra l’Inter al 2010 va ser potser el més complicat. Havíem de fer entendre a la gent que no sempre es pot guanyar.
Amb quin jugador de la plantilla actual tens més proximitat? I amb qui en tens menys?
A Xavi, Puyi i Valdès els conec des de fa tant que a les entrevistes no em cal guió, la conversa surt sola. Amb Messi també hi tinc una bona relació. Crec que és perquè, al veure que Ronaldinho em parlava molt, va pensar que jo havia de ser de les bones. Quan se l’ha d’entrevistar, demana que hi vagi jo. A part, últimament, em porto molt bé amb l’Abidal, sobretot després de tot el que li va passar i amb Cesc, que va sorprendre’m. És un noi molt planer. A la primera entrevista que vaig fer-li quan va arribar, va reconèixer-me de seguida. Em va dir que ens veia sovint des de Londres! Potser amb els que menys proximitat tinc és amb els més nous, com Villa o Alexis, però la relació és molt cordial.
Com és el teu dia a dia?
El dia que hi ha prèvia de partit, arribo a l’estadi 6 hores abans i començo a repassar els diaris. Quan arriba el Xavi Rocamora, que és un dels meus millors amics, busquem les declaracions de Guardiola, seleccionem les imatges i mirem les estadístiques. Com que això no és la ràdio, que vesteixes com vols, haig de perdre hora i mitja de feina a maquillatge, perruqueria i vestuari i després em preparo quatre notes que em serveixen de guió per a la prèvia. Per l’ADN, faig més o menys el mateix, encara que em faig torns amb el Marc Guillén. Un dia presento jo i ell busca els vídeos i a l’endemà, a l’inrevés.



dilluns, 27 de febrer del 2012

DISCULPES A MERCÈ COLOM

Aquesta ocasió em permetré el luxe de dedicar-li-ho a una amiga nostre, la veritat és que a mesura que passa el temps descobrim que totes aquelles coses - com aprendre verbs- acaben sent útils, encara que en el moment que ho estudiem no trobem profit. Fa poc vam ser, alguns de nosaltres, a l'inici de tot, de les nostres arrels com a grup. L'Emperador no ha canviat gaire, la gent potser si i vaig descobrir que alguns dels nostres professors/es llegeixen activament aquest portal perdut a la xarxa, dels quals la Mercè Colom.

La veritat és que no la he tinguda com a professora a excepció d'alguna setmana, abans no em duguessin al grup de reforç o algun crèdit variable, però que tot i així la recordo amb estimació. L'altre dia, a l'Emperador, retornant el motiu pel qual parlo d'ella, va ser perquè un comentari meu anterior feia menció de la seva roba interior, graciosa imatge d'una professora i que em va comentar amb el mateix humor. (Em sap greu...) Doncs bé, primer demano disculpes a ella per la menció, però que lligat a això, recordo que quan anàvem a segon de la ESO, la meva amiga Laia Chavarria i jo li vam regalar dos poemes quan vam saber que ella - Mercè - havia perdut a la seva mare. (Hem viscut moments tristos.) I quan ho va llegir, recordo encara ara, com es va apropar a mi i em va abraçar, aleshores vaig sentir la seva felicitat, tristesa i amor per la seva feina.

Un segon record prové dels Pastorets, recordo que a la obra, un servidor feia un intent de rap, que semblava més aviat una barreja d'atac epilèptic i demència pre-senil i que a la darrera representació - la que fèiem davant dels nostres companys- em vaig quedar en blanc i em va sortir de dins meu un: "Puc tornar a començar, Mercè?". La gent va esclatar a riure, sort del maquillatge vermell, perquè gairebé era la meva segona pell en aquell moment.

Sabeu què, tenia raó, a pesar de la poca timidesa que tinc, que encara que sembli mentida, la tinc, gràcies a això vaig aprendre que és millor treure el "jo interior" i riure't de tu. Com a mínim ara em calma bastant si mentre exposo quelcom a un públic, em veig a mi mateix i no segueixo un guió escrit de la que em puc perdre amb molta facilitat. Ara mateix continuaria comentant tot el que he après amb ella o amb la resta dels professors/es, com deien a Madamme Melville, no tot el que s'aprèn a l'institut és als llibres de text i a l'Emperador Carles menys.

*Gràcies Mercè*

dissabte, 25 de febrer del 2012

Crítica de 5 cançons

Avui us escriuré sobre un tema que m’agrada molt, la música. He fet una mini crítica de 5 cançons que us agraden a alguns de vosaltres i d’altres de noves, he intentat que fossin de diferents estils i els he posat una nota (tot i que he intentat ser una mica objectiu, segur que no coincidiré amb vosaltres):

Stupid Hoe és una cançó de la cantant de moda del hip-hop, Nicki Minaj. És un tema del qual la lletra és molt provocativa on predominen insults i cites referides al sexe com: “You can suck my diznik if you take this just is, / You don’t like them disses, give my ass some kisses” (si voleu la traducció busqueu al google traductor, que si no aquí sona una mica violent jaja) i per la qual cosa el vídeo original ha estat restringit al youtube. Es diu que Stupid Hoe està dirigida als rivals de la cantant. Pel que fa a la música, trobo que la cançó és molt original, encara que molt estranya, quan l’escoltes per primera vegada et preguntes: “Què és això?” ja que és bastant diferent a la música comercial del moment. Tot i això, cal destacar els canvis de ritme, les intenses pulsacions de la cançó i el bon registre de veu de la cantant, durant un moment sembla que canti fins i tot la Rihanna. (7,5/10)
Al vídeo es pot veure la Nicki imitant a cantants com Lady Gaga, Shakira, Jessie J...

She Makes Me Wanna és una cançó del grup conegudíssim per la Nere, JLS, però no tant en aquest país. Ha estat nominada als Brit Awards com a millor cançó del 2011 i ha estat número 1 a les llistes de vendes de Gran Bretanya. És una cançó Pop-Dance del moment, sobretot d’estiu per la frescor que transmet, que des del primer moment t’enganxa pels Oh-oh-oh-oh-oh que van sonant en la cançó. Cap a la meitat-final de She Makes Me Wanna apareix la col·laboració de la Dev, que personalment em recorda a la Ke$ha. Trobo que és una cançó que no se’t fa pesada i pels que els agrada la música del moment també els agradarà aquesta. (7,5/10)
 Vídeo de JLS en una platja on hi destaca l'absència de samarretes jaja

Love On Top és una cançó R&B del nou disc de la Beyoncé, 4. És una cançó inspirada en l’Etta James i presenta elements de Soul, Pop i Funk dels 80’s. Ha rebut una bona crítica pels seguidors dels 80 i ha estat comparada amb Whitney Houston i Stevie Wonder. Pel que fa a la lletra, aquesta és optimista ja que la cantant es mostra feliç per tenir el seu amor a l’abast. Pel meu gust, aquesta és al millor cançó del nou disc de la Beyoncé ja que té un aire diferent a les cançons actuals. (8,5/10)
Videoclip a l'àtic d'un edifici de Nova York. Cal destacar els escots impossibles de la Beyoncé.

Cometas Por El Cielo és el títol del nou CD i el nou single de La Oreja De Van Gogh.  La cançó ha estat número 1 a la llista de los40 i número 20 a la llista de més venudes. Cometas Por El Cielo és una cançó pop enèrgica, optimista, mostra un aire dels 80 i d’un estil molt propi de La Oreja. És una cançó que enganxa bastant i que agradarà a aquells que són fans del grup als seus inicis. (7/10)
La Oreja de Van Gogh - Cometas Por El Cielo

I no podia faltar una cançó en la llengua catalana, La Torrada, del grup baixempordanès Acció Festiva. Per introduir al que és el grup, Acció Festiva és un grup de Ska-Rock, amb tocs de Reggae i Punk del qual el cantant va a la meva uni jaja Les cançons d’aquest grup han sonat a ràdios tant importants com ara Ràdio Flaixback i han fet concerts amb grups com Teràpia de Shock. Pel que fa a La Torrada,  és una cançó festiva i ballable que aporta bon humor i comença amb un instrument que no sé identificar del tot i et va introduint a la cançó en si. Un fragment d’aquesta: “No perdis les forces dissenyant el teu demà perquè és impossible saber per quin costat caurà... la torrada”.  No us deixeu emportar pels prejudicis de la música catalana i escolteu-la :) (8/10)
Acció Festiva - La Torrada

PD.: Si voleu que faci la crítica d'alguna cançó que vulgueu per una altra vegada, digueu-m'ho :)

diumenge, 19 de febrer del 2012

Com matar a un deu

Primer de tot em voldria disculpar per penjar la entrada un dia més tard del que em tocava.

Ja se el que pensareu tots, el pesat del Marc penjant entrades de filosofia que segurament ni entén. Doncs no amics i amigues aquest cop és un tema que vulguis o no en podem saber ni que sigui una mica. Tal i com diu el títol avui intentaré que reflexionem sobre el concepte de deïtat que tots tenim al cap i com la podem “matar”. En primer lloc intenteu imaginar-vos-ho ( no si val posar-se a un mateix, o a algun cantant, personatge famós...). Segurament us semblarà molt difícil, per no dir impossible i és per aquí per on vull començar, les diferents religions i creences posen tota la seva fe en un ésser invisible i perfecte .És aquesta perfecció el primer que ens fa sospitar, ja que segurament és impossible que existeixi un terme o cosa que sigui perfecte, ja que cada persona té la seva visió de la perfecció. I com que persones (hipotèticament parlant) hi ha infinites, doncs haurien de ser infinites les seves formes; aquest terme resulta un tant estrany per a coses finites com nosaltres. Tot i això, tots sabem que existeixen gran número de cultures que posen rostre i cos als deus com podria la cultura hel·lena, la romana etc... Però si us hi fixeu estimats companys/es aquestes deïtats tenen forma humana i es poden matar entre si cosa que els fa deixar de ser deus i els podríem classificar com a humans “superiors”.

Deixant de banda la forma de les deïtats anem a veure com entra al cap de les persones. Un dia un familiar em va dir, “Déu neix i mor dins del cap de les persones”. I de fet té tota la raó, si no hi haguessin persones, no existirien éssers que l’adoressin, ja que la resta dels animals no poden fer-ho. Per altre banda per que un deu es molestaria a crear les persones sabent que podríem fins i tot desterrar-lo del seu poder. No obstant això moltes persones utilitzen aquest fet per donar sentit a la vida sinó o a molts fenòmens que per a ells els resulten inexplicables. Una última cosa que crida l’atenció i amb aquesta ja acabo, és per que un deu amb un poder i un amor infinit crea uns éssers finits i amb tantes limitacions com nosaltres, podent crear races superiors.

Em podria allargar una estona més però és que no acabaríem mai. Moltes gràcies per llegir estimats amigues i amics, i fins un altre ;) .

dimecres, 15 de febrer del 2012

Pur qué?

Mai us heu parat a pensar el perquè dels exàmens?
Sé que nomalment això no es pensa, però quan estàs d'exàmens et menges el cap de totes les maneres possibles, les qüestions més paradigmàtiques i antropomòrfiques et venen al cap, i tu, sense saber que vol dir tot això reflexiones. Aquestes reflexions sovint van lligades al tema en qüestió, els exàmens.

I es que com tots bé sabeu, he sofrit com un cabró (" sufre mamón, devuelveme a mi chica, o te revolverás, entre polvos pica pica'' (8)) durant una temporadeta, i com us podeu imaginar, a part de la bogeria adquirida any rere any també he reflexionat força.

Després d'aquesta entrada tant kafkiàna, us explicaré de què tracta la meva reflexió.
Els exàmens són un document reomplert per alumnes els quals pretenen demostrar l'aprenentatge per part d'aquests d'un cert coneixement prèviament determinat i enmarcat dins un marc d'estudis.

Molt bonic fins aquí, Estupendo!, com dirien altres, però, ''¡Que no nos engañen, que nos digan la verdad!, Esto no puede ser, Maria Teresa!'' - modo gafas off - .

El fet es que amb un exàmen de pa sucat amb oli no pots demostrar ni empíricament ni científicament ni de cap manera que l'aprenentatge ha sigut l'adequat, o si més no, té aquests mínims requerits,ja que els alumnes se les saben totes i a part de copiar, i ha les ''empollades'', époques en que gent que no sap ni quina carrera fa, memoritza quantitats insalubles d'informació (que normalment digereixen malament fent un exàmen liadíssim) i aprova.

Amb tot això només em refereixo que aquest sistema és totalment inútil, doncs en 2 setmanes l'aprenenatge ja s'ha fós. No dic que l'avaluació continuada del pla Bolònia sigui la solució, perquè si fa o no fa és una simple avaluació única camuflada entre petites avaluacions (almenys en el meu grau).

Jo crec que la solució seria tant fàcil com que cada persona estudiés el que li agradés, i que l'esforç sigues dia rere dia, perquè quan t'agrada alguna cosa, encara que et fagi pal estudiar-la, t'entra millor i s'aprèn millor, sense exàmens finals i amb treballs i seminaris com bé fan en alguns llocs. Bé, la solució seria qüestionable, però el que estic segur és que l'eficàcia dels exàmens és totalment nul·la. De ben segur que tots hem sabrieu dir mil exemples de gent dels vostres graus o amics que hagin aprovat sense mereixe-ho, o bé d'altres que ho mereixin més i no hagin aprovat.

Diguem tots junts: NO ALS EXÀMENS, i sinó, em menjeu tots la p****!

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Sense més recansa, deixo que aneu a cagar que debeu tenir una diarrea intelectual després de llegir les meves sabies paraules. A cascar-la!

diumenge, 12 de febrer del 2012

UNA DE CINE


El precio del cine en Barcelona ronda hoy en día entre los 5 y los 8 euros (dependiendo de cada cine y, por supuesto del “complemento” de las películas en 3D). Pero… ¡qué os voy a contar a vosotros!
 En mi opinión es un precio razonablemente caro teniendo en cuenta la calidad de las películas que se ofrecen actualmente. Vale, quizás ahora sea acribillada por una retahíla de comentarios diciéndome que hay verdaderas maravillas en cartelera. No dudo que algunas son dignas de ver pero, ¿qué queréis que os diga? a mí pocas me llaman la atención (alguna, puntualmente). Lo cierto es que me gusta el cine. No digo que sea uno esos “yuppies” que, además de entender de enología, pintura, literatura, etc., son grandes críticos del séptimo arte. Digo que me gusta el cine, a secas. Me atrae la manera que tienen directores y actores de trasladar el mundo real (o no tan real) a la pantalla. Aún así, llevo bastante tiempo sin pisar un cine. ¿No os pasa que ha llegado un punto en que todas las películas os suenan a lo mismo? Grandes tráilers para grandes fiascos.
Ahora han sacado la moda de reestrenar viejas glorias. Y con la tontería del 3D aprovechan para sacarnos un poco los cuartos. Yo la verdad es que no lo acabo de notar. No es aquello que digas que “tocas” la imagen, tan solo le dan un poco más de profundidad. Una profundidad que supone unos dos o tres euros más… De todas formas, casi prefiero pagar por ver otra vez “La guerra de las galaxias” (“Star Wars” para los internacionales) o “Titanic”, que volverá a lucirse en la gran pantalla este año con motivo del centenario de la catástrofe. Éstas y otras fueron películas que realmente estuvieron trabajadas, teniendo en cuenta la tecnología de la que disponían por aquél entonces. Resultaron novedosas y cautivaron a gran parte del público, cosa que difícilmente pasa hoy. Sí, quizás alguna superproducción lo haya conseguido pero, sinceramente, a mí las superproducciones no me llaman demasiado la atención… Cosa que también me irrita sobremanera. Es decir, ¿se supone que tenemos que ser tratados como auténticos cazurros por no ir a ver la gran película del momento?
 No, no he visto “Avatar” ni pienso hacerlo. No pongo en duda su calidad como película pero opino que le dieron demasiado “bombo y platillo”. Creo que uno de los encantos del cine es que a cada uno le seduce de una manera distinta. Si las críticas, el tráiler y la promoción ya te dicen cómo es la película, la opinión que supuestamente tienes que tener después de verla, etc. te lo dan todo hecho. Me refiero a que cambian el orden de las cosas; primero uno va a ver el largometraje y luego decide si aquello que ha visto es digno de ser apodado obra maestra o no. En este caso invierten los pasos; primero venden la película como la obra maestra del siglo y después va uno a verla, por supuesto coaccionado por las críticas. Y, en esta situación, el orden de los factores sí que altera el producto, al menos para mí. ¿Acaso dudan de nuestra propia capacidad para valorar? Por esa razón me suelen gustar las producciones sin sobrenombre, en ocasiones con escaso presupuesto. Muchos lo llaman cine indie pero no creo que sea tal cosa. Son piezas que seguramente no cumplirían los requisitos necesarios para recaudar lo suficiente y que, por ese motivo, se quedan en la recámara.
Para mí, la clave que tiene que tener una película para considerarla decente es que me cambie de alguna manera. Si el filme consigue conmover al espectador de algún modo, ya ha triunfado. Sin necesidad de ser la mayor producción del año. Si, por el contrario, uno sale del cine de la misma manera que entró, pensando qué habrá para cenar o dónde ha dejado el coche, entonces el éxito se ha quedado por el camino.

dijous, 9 de febrer del 2012

Anàlisi dels 8è finalistes de la Lliga de Campions


A continuació us faig un anàlisi dels 16 equips que han arribat als vuitens de final de la Lliga de Campions d’enguany. Tot el que digui és la meva opinió i serà òbviament del tot subjectiva. Com sempre passa en aquest casos, és normal que la cagui, i per tant que quan hagin jugat els partits us pugueu riure dels meus pronòstics.
Com no serà l’últim anàlisi que faré (suposo que faré un de la Eurocopa) he creat tres categories:
-TOP: Un equip TOP és aquell que l’Escori pensa que pot fer un gran paper.
-OJU!: Un equip OJU! és aquell al que l’Escori dóna probabilitats de ser la revelació.
-BLUF: El BLUF se l’emporten aquells equips que penso que no compliran amb les expectatives que generen.
-WTF: El WTF va per aquells equips que no pinten res: farolillo rojo/cenicienta/caca... Ja sabeu a que em refereixo...
En general aquest any se’ns presenta una Champions moooooooooooooolt descafeïnada. No juguen històrics o que estaven “partiendo la pana” últimament: Manchester United, Manchester City, Liverpool, Juventus, Ajax i Zaragoza!
També influeix el merdós sistema que s’ha tret de la màniga la FIFA per donar representació a equips de països chorra deixant pel camí equips “habituals” de la lliga de campions...
Bayern de Munich (TOP)
Podríem afirmar que aquest equip ha estat el màxim representant del futbol Alemany a la darrera dècada. Tot i que també podríem dir que el futbol alemany (a nivell de clubs) està perdent força darrerament. És cert que fa poc va perdre una final amb l’Inter de Mourinho, i que fa una mica més en va perdre una altra al Camp Nou contra el Manchester. Els anglesos estaran contents, però aquella copa la van guanyar de churro en una nit injusta pel Bayern. El futbol segueix sent un esport on juguen 11 contra 11, però ja no sempre guanyen els alemanys (com diu la dita).
Personalment em faria il·lusió veure’ls arribar lluny aquesta edició, perquè crec que ho mereixen i a més ho poden aconseguir ja que tenen un peazo’ equip. (Ribery, Robben, Müller, Lahm, Neuer, Schweinsteiger, “super” Mario Gómez, que va pichichi empatat amb Messi...)
Nàpols(OJU!)
Mai m’han agradat els equips italians, seré un cagazas, però no sé que tenen, que m’acollonen. Se les saben totes, i tot i que el teu equip sigui superior, has de treballar i suar perquè si no te la claven. Potser el futbol italià també perd pistonada (on està la Juve de Buffon, Davids, Cannavaro, Del Piero i Thuram? i el Milan de Nesta, Maldini, Pirlo, Kakà i Shevshenko?), però sempre em semblen equips perillosos i molt difícils de guanyar.
Potser exagero, però eliminar al Man City com han fet... A mi no em sembla una cosa fàcil...
Inter de Milà (BLUF)
Aquest no és l’Inter que va deixar fora el Barça fa un parell d’anys (encara em fa mal aquella eliminatòria...), des de la marxa de Mourinho l’equip sembla un globus d’aire desinflant-se. Amb Ranieri a la banqueta l’equip no acaba de tirar, per exemple: la Roma li ha fotut 4 no fa tant i fins i tot va marcar el Bojan...
Tenen una plantilla molt envellida, d’on només destacaria Sneijder, tot i que té jugadors molones: Forlán, Diego Milito, Maicon, Chivu, Julio César... Que estarien pensant els pares de l’últim quan li van posar el nom...
P.D. Algú em pot explicar que fot allà el Motta, si d’aquí va sortir rebotat...(del Barça i de l’atleti...)
Ha patit molt a la fase de grups, tot i que ha passat primer els resultats que ha obtingut... M’arrisco a dir que no crec que guanyin!
CSK de Moscou
Els equips de l’Est mai no són fàcils, sobretot perquè es tanquen molt bé i al seu camp és fan forts (no et fot, a vegades fot tan de fred que es podria jugar amb esquís! Sí, ja sé que fred i neu no sempre van junts... XD) D’altra banda, tenint la eliminatòria amb el Madrid se’m fa molt difícil que puguin arribar a passar (Tot i que no m’importaria...).
Benfica
Des de que el Porto guanyés aquella Champions amb Mourinho (encara flipo, la veritat), cap equip portuguès ha fet res interessant a la lliga de campions, i no crec que precisament aquest any les coses vagin a canviar...
Per cert us sonen: Saviola, Aimar, Nolito, Capdevila... Doncs juguen allà! jajaja
Basel (WTF)
Però que foten aquest aquí? Bona pregunta. La veritat és que s’han carregat al Manchester United, així que un respecte per aquests suissos que van vestits de Barça (tot i que en realitat és al revés...) Més enllà d’això poques opcions els hi veig.
R. Madrid (TOP)
Oju! Oju amb el Madrid! S’han violat (en sentit metafòric, que ningú s’espanti ara!) a tots els rivals de la fase de grups i han rebentat els rècords que hi havia. No crec que tinguin cap rival en aquesta edició. O si? Mmmmmmmmmmm BARÇA!!!
O. Lyon(WTF)
Amb aquest “WTF” no vull dir que no tinguin nivell per estar aquí, sinó que ho han aconseguit comprant partits i mètodes “dubtosos”... La FIFA no farà res al respecte mentre els de l’Ajax encara no es creuen que es quedessin fora...
Chelsea (BLUF)
Uy uy uy, torn de parlar del Chelsea. Sé que no compartiu la meva opinió, però jo veig un Chelsea en decadència. Han volgut mantenir el bloc que els va fer campions de la Premier amb Mourinho i... allò sembla un geriàtric. Quants anys tenen Lampard, Drogba (últim any al Chelsea), Terrry, Cech & pans, digo... company?
L’aposta Fernando Torres els ha sortit, com dir-ho finament...De puto cul? 60 milions per 3 gols??? Amb Mata crec que si que han encertat. Aquest i Sturridge són els dos que veig més en forma, però, serà suficient per mantenir el llistó del Chelsea d’altres anys?
Bayern Leverkusen
No es pot comparar a l’equip que va arribar a la final de la Champions contra el Madrid (sí, la del golàs de Zidane). Molt trist que només conegui a Ballack i Friederich... Tots dos de capa caiguda.
Ha deixat fora al València, però, anyway, nothing to do against F.C. Barcelona!
Arsenal
Wooo wooo podem tenir una eliminatòria guapa (Milan-Arsenal), ho veig bastant igualat. Mai he vist l’Arsenal un possible candidat a la Champions, tot i que el 2006 contra el Barça no va estar taaaan lluny... Això si, aquelles semis amb el Villareal... ejem!
Cert que ja no tenen a Fàbregas, i l’Henry que han repescat no és el de fa uns anyets... Però tenen a Van Persie, Arshavin, Arteta, Walcott, Wilshere i Benayoun (entre altres). Potser una mica fluixos en defensa.
O. Marsella
D’aquests no sé gaire, la veritat. Tot i això no descarteu la sorpresa contra l’Inter pels motius que ja he dit abans... Com a jugadors sexys: Azplicueta (ex d’Osasuna jajaja), Traoré i Diarra (un altre Diarrà, n’hi ha 3...), a priori no gran cosa.
Jo creia sincerament que la seva plaça l’ocuparia el Borusia Dortmund... Però el futbol és així.
Apoel de Nicosia (WTF)
Sorpresón mayúsculo! No em crec que algú apostés per ells a la fase de grups... I mira-te’ls. Tot i que no era un grup de la mort, els equips que hi havia estaven bastant igualats. A deixat fora a Shakhtar i Porto. Tenen una afició impressionant, que fa por!, però no crec que sigui suficient per guanyar al Lyon.
Si passen de ronda em faig soci i aniré a veure’ls cada diumenge a Xipre!!
Zenit de Sant Petersburg
Fa un parell d’anys eren forts, ara els he perdut la pista completament. Tot i no tenir grans noms (ni petits tampoc la veritat...) no els descarteu contra el Benfica.
Barça (TOP)
A ningú se li escapa que és un dels equips més forts d’aquesta Champions! Té una gran plantilla (mig foradada per les lesions, també és veritat). Carrega amb el pes de ser el vigent campió i la maledicció que diu, des de que és juga la competició amb el format modern, que mai ningú ha repetit títol. Serà el Barça capaç de trencar-la? Crec que només el Madrid pot posar les coses difícils.
Conta amb el millor jugador del món (Xavi of course), el que millor defineix (Messi) i el tio amb més pebrots del món i que es mereix un monument perquè sua la samarreta a cada partit (Carles Puyol).
AC Milan
Per una vegada a la vida, la defensa no és la línia més forta d’un equip italià! No és que no sigui forta, es que ja tenen els seus anyets... De totes maneres no sé que passa que a Itàlia sembla que passin els anys més lentament pels futbolistes...
Oju amb la davantera: Robinho, Ibra i Pato
Si juga Gattuso millor preparar els antiinflamatoris, no he vist jugador més guarro en ma vida. Potser Pepe se li acosta...

Si heu arribat aquí us heu guanyat un pin o una xapa! Podeu triar, però ningú us la donarà muahaha.
Li dedico aquesta parrafada al Guillem Martínez perquè aquesta setmana ha fet anys!
També a Raimon Verge que comença un horari que només mirar-lo t’entren ganes de suïcidar-te i al doctor Nil Navarro, que està liadet amb temes de la Uni... Almenys són les excuses que m’han posat tots dos per no escriure aquests dies que els hi tocava...
Fins la següent, penya!

divendres, 3 de febrer del 2012

Calendari Febrer 2012

Dissabte 4: Raimon Verge
Dilluns 6: Santi Ávila
Dimecres 8:Nil Navarro
Dissabte 11:Alonso Alcántara
Dilluns 13:Albert Romero
Dimecres 15: Víctor López
Dissabte 18: Marc Para
Dilluns 20:Raül Acosta
Dimecres 22:Jessica Bestué
Dilluns 27: Man Hoh
Dimecres 29: Nerea Sala
Dissabte 25: Raúl Escorihuela

Frase 51 a petició popular:
Menja'm la polla                                                                                           Albert Romero

Vaig avisar que sortiria quan menys t'ho esperessis ;)