La perfecció

Sovint diem que la perfecció no existeix, que és inabastable...

I jo us dic, no serà que no ens la podem imaginar i per conseqüent la descartem de l’existència? Aquesta és una de les preguntes que m’agradaria que contestéssiu, quan tingueu una estona lliure, clar.

Com sempre m’agrada començar definint les entrades del bloc, que és la perfecció? El primer que pensem és que és subjectiva ja que ens basem en les nostres necessitats i condicions. Cert és que cadascun de nosaltres ens imaginem la pròpia perfecció i per tant creiem en que hi ha una per persona. Però , segons un arcaic filòsof concretament Anselm diu: “Si la perfecció és realment perfecte, que més ideal que ser real?”. D’aquí sorgeix una paradoxa definitòria. Si és real la perfecció, i ha de ser diferent per a cadascun de nosaltres, no existeix matèria en l’univers capaç d’adaptar-se als pensaments de tots els humans alhora no?. Bé és clar que poder completar la paradoxa s’ha de dir un fet que si oposi, i és el següent: si en aquest univers existeixen coses imperfectes es que deuen d’haver coses perfectes no?( Això és una interpretació personal del que deia Plató).

Des del meu punt de vista crec que la perfecció es un tema que ens aclapara, no sabem per on anar quan hi pensem. Unes persones pensen en llocs perfectes, altres en éssers perfectes...  Però no en la perfecció en un si tot junt. De fe és el que e dit al principi, no la podem imaginar del tot bé. Ja que concentra dos grans grups de matèria, la física i la psicològica.  Aquesta uneix la bellesa d’allò físic amb les emocions que aquesta provoca (si es pot dir d’alguna forma), per tal de crear una “cosa” (no he trobat millor terme per referir-me) que sobrepassi els límits del coneixement humà.

Responent a l pregunta del principi, crec  que la perfecció no és ni més ni menys que la nostra natural forma de buscar respostes, i en aquest cas la gran resposta. Davant d’una societat cruel i despietada que s’oblida de les persones. Pensant només en el progrés d’aquestes a qualsevol preu i sense remordiments, que sovint ens fa pensar si realment ho volem. Ja que l’únic que està aconseguint és que deixem de banda els sentiments i ens refugiem en el nostre cau o món perfecte. 

Perdoneu per la flipada del final, és que me motivat una mica. Espero que hagueu passat una bona estona (cosa que dubto, per que no ho entenc ni jo) , que al Romero li hagi semblat prou llarg i gràcies per llegir ;) . Recordeu que si no esteu d’acord amb alguna premissa o suposició mencionada , me la podeu dir sense problema. Se que no és perfecte però bé, ningú és perfecte.