La injustícia és justícia

Hola a tots, feia molt que no escrivia al bloc!! No és que em faci il·lusió però hi ha gent que insisteix, deu ser que els agrada molt com escric, tot i que ho dubto.

Tot i que rebré moltes crítiques, avui parlaré de la final de la Champions, que va guanyar un dels millors clubs d’Europa: el Chelsea FC.

I tot i el que digui la gent, no hi havia club que es mereixes més guanyar la lliga de campions que el Chelsea de Terry, Lampard, Cech i Drogba.

Perquè ja feia 10 anys que sempre hi eren, Champions rere Champions. La nostra generació ha crescut veient aquest equip enfrontant-se nombroses vegades al Barça. Gracies al Chelsea jugadors com Ronaldinho i Iniesta han donat la volta al món amb els seus gols i jugades. Ha sigut el Chelsea el que ha posat les coses més difícils al Barça en els seus anys d’esplendor. Cap altre equip va forçar al Barça com ho van fer els “blues”. Ninguna de les finals jugades pel Barça contra equips com el Manchester i l’Arsenal. Les dos finals contra el Manchester semblen un partit d’exhibició del Barça, que guanya sense cap sobresalt, cosa que no es pot dir per exemple de la semifinal a Stamford Bridge, on tots i cada un dels “culers” van estar amb el cor a la ma fins al minut 93 que va marcar Iniesta.

El Chelsea a eliminat el Barça en dos dels 4 partits que han jugat en els últims 10 anys de Champions, cosa que cap equip ha fet.  

El Chelsea per la seva part només ha arribat a la final en dos ocasions: una és aquesta última després d’eliminar el Barça i que per fi va guanyar, i l’altre va ser contra el Manchester United, en un partit amb molta càrrega emocional ja que els “red devils” i el “blues” no només es jugaven la Champions sinó també la Premier League. Però una relliscada de Terry al punt de penal i l’aturada del xut d’Anelka van deixar al Chelsea sense Champions i més tard sense lliga també. Un cop molt dur.

 Tot i només haver disputat dos finals, s’han classificat per totes les fases eliminatòries i han arribar a semifinals en 4 o 5 ocasions en els últims 10 anys.

Sempre han estat lluitant per una Champions que se’ls hi escapava. Lampard i companyia anaven fent-se grans i veien com l’oportunitat de guanyar el trofeu més preuat del món s’esfumava.

I va arribar l’any 2012. El Chelsea estava fent un paper pèssim a la Premier League, tot i que s’havien aconseguit classificar per la final de la copa FA, la “copa del rei” anglesa. En el sorteix de la Champions, ningú va pensar que el Chelsea pogués fer front al millor equip del món, el Barça. De fet això casi es demostra quan casi cauen eliminats a vuitens de final pel Nàpols i a quarts, quan van guanyar amb suor al Benfica. Dos equips en teoria “modestos” van fer trontollar al gran Chelsea, que va arribar a les semifinals amb més pena que glòria.

 I van arribar les semifinals. Ningú apostava res per els “blues”. Tothom veia una gran golejada del Barça a l’equip que tan difícil li havia posat les coses l’any 2009 a Stamford Bridge. Ni els propis aficionats i jugadors del Chelsea creien en la victòria. I així arribava el partit a l’estadi dels “blues”. Els minuts anaven passant i el Barça dominava el partit. De fet va dominar tot el partit, els 90 minuts. El Chelsea no feia més que defensar-se i no aconseguia connectar cap jugada d’atac. Drogba es buscava les pilotes ell solet i portava boja la defensa del Barça. Tret d’això, el Chelsea semblava resignat a defensar-se i encaixar el menor nombre de gols possible. Però la tàctica els va funcionar, i Drogba marcava al temps de descompte de la primera part, avançant el “blues” al marcador, que començaven a creure en plantar cara. El Barça va seguir atacant tota la segona part però el Chelsea es va defensar amb ungles i dents i va sortir d’Stamford Bridge amb una victòria sota el braç que ningú podia creure. La premsa i aficionats deien que era un cop de sort del Chelsea i que el Barça els golejaria al Camp Nou.

I va arribar la tornada. Altre cop el Barça va dominar tota la primera part, i el Chelsea semblava que sortia del partit quan el capità Terry, veteraníssim jugador i un dels millors defenses de la història, queia a les provocacions d’Alexis i s’autoexpulsava. Ningú entenia perquè havia fet aquella tonteria Terry. De fet casi els costa l’eliminatòria, perquè a l’encaixar l’expulsió del capità i pilar de la defensa i al ser un menys  el Chelsea va deixar que el Barça marqués dos gols que els posaven per davant en l’eliminatòria. Els “blues” va reaccionar ràpid i altre cop en el temps de descompte Ramires marcava un autèntic golàs  que tornava a fer somiar els “blues”.

La segona part va començar i per enèsima vegada el Barça la va dominar de manera casi humiliant per al Chelsea. Però el Chelsea estava tocat per la sort, i els pals, els defensors i un penal fallat per Messi van deixar sense Champions al Barça. I com no podia ser d’un altre manera, Torres marcava altre cop en el temps de descompte per al Chelsea, que guanyava l’eliminatòria amb un gol d’avantatge. Torres sempre marca al Camp Nou, i no podia ser menys amb el Chelsea.

Increïble. El Chelsea derrotava al Barça en una eliminatòria sense marcar cap gol en el temps reglamentari, jugant a destruir futbol i tenint  una sort d’aquestes impossibles.

Tot el món no creia el que passava; com un equip que no sap jugar a futbol pot derrotar al vigent campió i millor equip del món?

I per fi arribava la final. Bayern havia eliminat al Madrid deixant la Champions sense equips espanyols. Tots els aficionats del Barça volien veure guanyar a l’equip que havia eliminat el Madrid, i volien venjança per al Barça. I així començava la final, que semblava una repetició de les semifinals de Barça i Chelsea. A més el Bayern jugava com a local al seu propi estadi i era el favorit. Acabava la primera part i cada cop semblava més evident que el Bayern s’avançaria en el marcador. I així va passar. Després de 83 minuts d’incessants atacs Müller marcava un gol estrany a Cech, que no s’ho podia creure. El Bayern tenia la victòria. Els “blues” no havien tingut ni una ocasió clara en tot el partit. Arribava el minut 87, casi al final del partit, i el Chelsea aconseguia el primer i únic córner del partit. El Bayern n’havia picat més de 15. I en l’únic córner del Chelsea, apareix el que va ser escollit millor davanter de segle XXI, Didier Drogba, que empatava el partit amb una excel·lent rematada que superava al porter de l’equip alemany.  

El partit va continuar a la pròrroga i el salvador Drogba casi es converteix en el botxí del seu propi equip al provocar un penal sobre Ribery. Per sort o per desgràcia, Cech aturava el penal de Robben i forçava la tanda de penals. A més l’entrada de Drogba sobre Ribery havia lesionat aquest últim. Si senyor, això és un penal. Que l’altre no es pugui aixecar. Drogba va ser, és i serà sempre un toro. I l’avi té 34 anys.

Arribava la fatídica tanda de penals. El Chelsea encara recordava la última contra el Manchester quan se’ls va escapar la Champions. Per la seva banda el Bayern poques vegades havia perdut des dels 11 metres. Començava la tanda i el capità del Bayern avançava els alemanys. Mata fallava per part del Chelsea, i semblava que la copa seria pel Bayern, que no fallava. Cada jugador del Chelsea que xutava sabia que si fallava perdrien la final. Però el capità Lampard i el central brasiler Luiz del Chelsea marcaven dos gols molt contundents. Per part del Bayern, el propi porter va anotar un gol. Cech endevinava la trajectòria de tots els xuts però no n’aturava cap. Això va canviar quan Cech va aturar el xut d’Olic i Cole empatava la tanda pels “blues”. Schweinsteiger  era l’últim tirador dels alemanys, i va ser ell el que va anotar el gol que eliminava el Madrid a les semifinals també a la tanda de penals. El tir està molt ben col·locat, tant que s’estavella contra el pal en comptes de contra la xarxa. El Bayern fallava, i era el torn de l’últim tirador dels “blues”, Drogba, el salvador, que tenia la pressió de tota una Champions a sobre. A més aquest potser era l’últim partit del jugador amb la camiseta del Chelsea. Però Didier Drogba no va fallar i va donar la Champions al Chelsea després de 10 anys.

Increïble.  Al futbol no guanya el més bo o el que millor juga. El futbol és injust. Però no trobo que aquesta generació mereixes quedar-se sense Champions. Personalment em vaig “enganxar” al futbol després de veure com el Chelsea eliminava el Barça a la Champions l’any 2004. Sempre guardaré un lloc en el meu cor per el que jo considero el millor equip anglès. Sóc i seré “culé”, però en aquesta Champions anava amb el Chelsea i me’n vaig alegrar més de la seva victòria a la final que en qualsevol partit del Barça.

M’he allargat bastant més del que tenia previst però així compenso tots aquest mesos de sequera periodística. Espero no haver-vos molestat molt i que us així agradat la meva crònica esportiva.

Gràcies per perdre 10 minutets amb el meu article.