música actual

Ja sabeu que no soc gran fan ni dels posts llargs ni de la música actual. Ajo y agua

La injustícia és justícia

Hola a tots, feia molt que no escrivia al bloc!! No és que em faci il·lusió però hi ha gent que insisteix, deu ser que els agrada molt com escric, tot i que ho dubto.

Tot i que rebré moltes crítiques, avui parlaré de la final de la Champions, que va guanyar un dels millors clubs d’Europa: el Chelsea FC.

I tot i el que digui la gent, no hi havia club que es mereixes més guanyar la lliga de campions que el Chelsea de Terry, Lampard, Cech i Drogba.

Perquè ja feia 10 anys que sempre hi eren, Champions rere Champions. La nostra generació ha crescut veient aquest equip enfrontant-se nombroses vegades al Barça. Gracies al Chelsea jugadors com Ronaldinho i Iniesta han donat la volta al món amb els seus gols i jugades. Ha sigut el Chelsea el que ha posat les coses més difícils al Barça en els seus anys d’esplendor. Cap altre equip va forçar al Barça com ho van fer els “blues”. Ninguna de les finals jugades pel Barça contra equips com el Manchester i l’Arsenal. Les dos finals contra el Manchester semblen un partit d’exhibició del Barça, que guanya sense cap sobresalt, cosa que no es pot dir per exemple de la semifinal a Stamford Bridge, on tots i cada un dels “culers” van estar amb el cor a la ma fins al minut 93 que va marcar Iniesta.

El Chelsea a eliminat el Barça en dos dels 4 partits que han jugat en els últims 10 anys de Champions, cosa que cap equip ha fet.  

El Chelsea per la seva part només ha arribat a la final en dos ocasions: una és aquesta última després d’eliminar el Barça i que per fi va guanyar, i l’altre va ser contra el Manchester United, en un partit amb molta càrrega emocional ja que els “red devils” i el “blues” no només es jugaven la Champions sinó també la Premier League. Però una relliscada de Terry al punt de penal i l’aturada del xut d’Anelka van deixar al Chelsea sense Champions i més tard sense lliga també. Un cop molt dur.

 Tot i només haver disputat dos finals, s’han classificat per totes les fases eliminatòries i han arribar a semifinals en 4 o 5 ocasions en els últims 10 anys.

Sempre han estat lluitant per una Champions que se’ls hi escapava. Lampard i companyia anaven fent-se grans i veien com l’oportunitat de guanyar el trofeu més preuat del món s’esfumava.

I va arribar l’any 2012. El Chelsea estava fent un paper pèssim a la Premier League, tot i que s’havien aconseguit classificar per la final de la copa FA, la “copa del rei” anglesa. En el sorteix de la Champions, ningú va pensar que el Chelsea pogués fer front al millor equip del món, el Barça. De fet això casi es demostra quan casi cauen eliminats a vuitens de final pel Nàpols i a quarts, quan van guanyar amb suor al Benfica. Dos equips en teoria “modestos” van fer trontollar al gran Chelsea, que va arribar a les semifinals amb més pena que glòria.

 I van arribar les semifinals. Ningú apostava res per els “blues”. Tothom veia una gran golejada del Barça a l’equip que tan difícil li havia posat les coses l’any 2009 a Stamford Bridge. Ni els propis aficionats i jugadors del Chelsea creien en la victòria. I així arribava el partit a l’estadi dels “blues”. Els minuts anaven passant i el Barça dominava el partit. De fet va dominar tot el partit, els 90 minuts. El Chelsea no feia més que defensar-se i no aconseguia connectar cap jugada d’atac. Drogba es buscava les pilotes ell solet i portava boja la defensa del Barça. Tret d’això, el Chelsea semblava resignat a defensar-se i encaixar el menor nombre de gols possible. Però la tàctica els va funcionar, i Drogba marcava al temps de descompte de la primera part, avançant el “blues” al marcador, que començaven a creure en plantar cara. El Barça va seguir atacant tota la segona part però el Chelsea es va defensar amb ungles i dents i va sortir d’Stamford Bridge amb una victòria sota el braç que ningú podia creure. La premsa i aficionats deien que era un cop de sort del Chelsea i que el Barça els golejaria al Camp Nou.

I va arribar la tornada. Altre cop el Barça va dominar tota la primera part, i el Chelsea semblava que sortia del partit quan el capità Terry, veteraníssim jugador i un dels millors defenses de la història, queia a les provocacions d’Alexis i s’autoexpulsava. Ningú entenia perquè havia fet aquella tonteria Terry. De fet casi els costa l’eliminatòria, perquè a l’encaixar l’expulsió del capità i pilar de la defensa i al ser un menys  el Chelsea va deixar que el Barça marqués dos gols que els posaven per davant en l’eliminatòria. Els “blues” va reaccionar ràpid i altre cop en el temps de descompte Ramires marcava un autèntic golàs  que tornava a fer somiar els “blues”.

La segona part va començar i per enèsima vegada el Barça la va dominar de manera casi humiliant per al Chelsea. Però el Chelsea estava tocat per la sort, i els pals, els defensors i un penal fallat per Messi van deixar sense Champions al Barça. I com no podia ser d’un altre manera, Torres marcava altre cop en el temps de descompte per al Chelsea, que guanyava l’eliminatòria amb un gol d’avantatge. Torres sempre marca al Camp Nou, i no podia ser menys amb el Chelsea.

Increïble. El Chelsea derrotava al Barça en una eliminatòria sense marcar cap gol en el temps reglamentari, jugant a destruir futbol i tenint  una sort d’aquestes impossibles.

Tot el món no creia el que passava; com un equip que no sap jugar a futbol pot derrotar al vigent campió i millor equip del món?

I per fi arribava la final. Bayern havia eliminat al Madrid deixant la Champions sense equips espanyols. Tots els aficionats del Barça volien veure guanyar a l’equip que havia eliminat el Madrid, i volien venjança per al Barça. I així començava la final, que semblava una repetició de les semifinals de Barça i Chelsea. A més el Bayern jugava com a local al seu propi estadi i era el favorit. Acabava la primera part i cada cop semblava més evident que el Bayern s’avançaria en el marcador. I així va passar. Després de 83 minuts d’incessants atacs Müller marcava un gol estrany a Cech, que no s’ho podia creure. El Bayern tenia la victòria. Els “blues” no havien tingut ni una ocasió clara en tot el partit. Arribava el minut 87, casi al final del partit, i el Chelsea aconseguia el primer i únic córner del partit. El Bayern n’havia picat més de 15. I en l’únic córner del Chelsea, apareix el que va ser escollit millor davanter de segle XXI, Didier Drogba, que empatava el partit amb una excel·lent rematada que superava al porter de l’equip alemany.  

El partit va continuar a la pròrroga i el salvador Drogba casi es converteix en el botxí del seu propi equip al provocar un penal sobre Ribery. Per sort o per desgràcia, Cech aturava el penal de Robben i forçava la tanda de penals. A més l’entrada de Drogba sobre Ribery havia lesionat aquest últim. Si senyor, això és un penal. Que l’altre no es pugui aixecar. Drogba va ser, és i serà sempre un toro. I l’avi té 34 anys.

Arribava la fatídica tanda de penals. El Chelsea encara recordava la última contra el Manchester quan se’ls va escapar la Champions. Per la seva banda el Bayern poques vegades havia perdut des dels 11 metres. Començava la tanda i el capità del Bayern avançava els alemanys. Mata fallava per part del Chelsea, i semblava que la copa seria pel Bayern, que no fallava. Cada jugador del Chelsea que xutava sabia que si fallava perdrien la final. Però el capità Lampard i el central brasiler Luiz del Chelsea marcaven dos gols molt contundents. Per part del Bayern, el propi porter va anotar un gol. Cech endevinava la trajectòria de tots els xuts però no n’aturava cap. Això va canviar quan Cech va aturar el xut d’Olic i Cole empatava la tanda pels “blues”. Schweinsteiger  era l’últim tirador dels alemanys, i va ser ell el que va anotar el gol que eliminava el Madrid a les semifinals també a la tanda de penals. El tir està molt ben col·locat, tant que s’estavella contra el pal en comptes de contra la xarxa. El Bayern fallava, i era el torn de l’últim tirador dels “blues”, Drogba, el salvador, que tenia la pressió de tota una Champions a sobre. A més aquest potser era l’últim partit del jugador amb la camiseta del Chelsea. Però Didier Drogba no va fallar i va donar la Champions al Chelsea després de 10 anys.

Increïble.  Al futbol no guanya el més bo o el que millor juga. El futbol és injust. Però no trobo que aquesta generació mereixes quedar-se sense Champions. Personalment em vaig “enganxar” al futbol després de veure com el Chelsea eliminava el Barça a la Champions l’any 2004. Sempre guardaré un lloc en el meu cor per el que jo considero el millor equip anglès. Sóc i seré “culé”, però en aquesta Champions anava amb el Chelsea i me’n vaig alegrar més de la seva victòria a la final que en qualsevol partit del Barça.

M’he allargat bastant més del que tenia previst però així compenso tots aquest mesos de sequera periodística. Espero no haver-vos molestat molt i que us així agradat la meva crònica esportiva.

Gràcies per perdre 10 minutets amb el meu article.

Skrillex rules!

Avui us faré un petit resum de qui és skrillex.


Skrillex (Sonny John Moore) és un DJ, músic, cantant i productor americà de los Ángeles de 24 anys que ha triumfat recentment pels seus remixos y cançons, ja que s'han posat molt de moda. 
Després d'haver estat vocalista d'una banda de post-hardcore, va passar a dur a terme el que sempre havia volgut, composar cançons i remixejar-ne d'existents. 


Fixeu-vos si n'ha sigut d'important la revolució que ha aportat aquest jove, que a finals de l'any passat va estar nominat a cinc categories dels premis Grammy, guanyant-ne finalment 3: Millor remix per <<Cinema>> de Benny Benassi (pel meu gust l'original és força deficient i el seu remix és excels), millor grabació de dance per <<Scary Monsters and Nice Sprites>> i millor àlbum.

En principi el seu estil principal és el dubstep, també posat recentment molt de moda, però a vegades toca altres estils com l'elektro, el house, l'elektro-house, el post hardcore o el drum and bass.


Perquè m'agrada força? Perquè crec que és una cosa diferent al que habíem sentit fins ara, són cançons amb trossets més ''fluixos'' o més tipus ''dance'' amb una pujada o ''subidón'' que després acaba amb un ritme impressionant. És una bona pujada d'adrenalina motivacional, i per aquells que el dance és el nostre estil però potser estem un pèl cansats de la monotomia o volem algo més fort, és una bona opció.


Per acabar us deixaré a tall d'exemple unes mostres d'algunes de les cançons que té:


Com no, aquí us deixo primerament <<Cinema>>, una de les cançons més aclamades de l'artista i molt bon remix:

També us deixo el remix que el va donar a conèixer, el famòs <<Levels (Skrillex remix)>>:

Finalment us deixo una de les seves últimes novetats ademés composades per ell, perquè després no diguin que només sap remixejar, no no, ell també crea i composa; <<Bangarang>>, nou hit que no tardareu a sentir en molts llocs:

Espero que us hagi agradat i ho sento per anar postejant de tant en tant, però no sempre es tenen idees per publicar. a Cuidar-se!

Slavery Footprint

Avui us deixo un enllaç que tracta d'una pàgina web que calcula el nombre s'esclaus que treballen per a tu. Dit així sona molt bèstia, però tot i que l'esclavitud va ser abolida ja fa uns anyets, molts dels productes que consumim estan produïts "de forma dubtosa". Nens que treballen fent pilotes, condicions de treball no humanes als tallers xinesos, guerres a Àfrica pels materials amb els que fem els mòbils que tirarem un any més tard perquè ja serà vell etc

Tot i que està en anglès és fàcil d'entendre i té un disseny gràfic que està molt bé. És tracta d'un test d'uns 5 minuts que potser fa pensar a més d'un en canviar el seu ritme de vida.

http://slaveryfootprint.org/

Espanya, tenim un problema (1ª part)

El Senat Espanyol és compost per 208 senadors escollits per les províncies espanyoles i 50 escollits per les comunitats autònomes, actualment s'ha convertit en un cementiri d'alts càrrecs que ja no tenen res a fer, per exemple José Montilla o Joan Saura.

El senat té dos funcions per exemple, després de ser aprovat un text pel Congrés dels Diputats, o bé diu "me parece bien" o veta la llei. Aquesta darrera és l'única manera que explica el perquè de la segona cambra, aquest vet però, només dura uns dies, molt més dèbil que el vet obtingut per la cambra alta que pot fer que  l'executiu es mengi el tex amb patates.

El poder del senat és escrit a l'article 155 de la Constitució. Espanya va ser molt llesta, perquè el model federal del qual parteix és l'alemany, òbviament la seva segona cambra va rebre una reforma que li ha permès donar més poder a la seva segona cambra i fins i tot igualar amb la primera. El problema que té la Espanya és que ni els legisladors, ni els especialistes en política, entenen el text que regula la funció del Senat.

La pregunta ara és què s'ha de fer...

Primer hem de tenir clar que el Senat no es pot eliminar: primer, perquè és una cambra de perfeccionament de les lleis aprovades pels legisladors; i en segon lloc, perquè representa les províncies, i finalment, és l'única que es permet expressar-se en qualsevol de les llengües oficials de l'Estat.

Per solucionar el problema el que hauriem de reformar la Constitució i en especial tot allò que fa referència l'articulació del poder de l'Estat i definir les tasques que els hi pertoca desenvolupar. Els principals opositors son els partits polítics, els quals no només son eines de l'Estat, sinó que s'han apoderat d'aquest de manera arbitrària i per tant, ja podem pregar a que plogui.

En un altre text us explicaré la divertida història del TRIBUNAL CONSTITUCIONAL 

Racons del planeta

Hola nois,

Fa uns quants dies que l’Escori em recordava que havia de fer la meva entrada. Tenia un petit problema i és que no sabia de què parlar-vos. Música? Futbol? Política? Economia? Reflexions filosòfiques? Pot ser que aquests temes estiguin una mica gastats. O pot ser que tampoc tingui gaire a dir. Així doncs, abans de fer-vos mal als ulls amb línies i més línies d’algun article infumable escrit a classe, m’he dedicat a buscar una selecció d’alguns dels llocs (naturals) més sorprenents del planeta.

Dean’s Blue Hole: Amb els seus 202m, és el forat blau (o cova vertical) més profund del món. Està a una de les badies de Isla Larga, a les Bahames. Aquí un parell de submarinistes australians i neozelandesos van aconseguir els rècords mundials de diferents categories d’immersió.

    Niagara Falls: Situades a l’oest de la frontera entre EUA i Canadà, són les cascades més voluminoses d’Amèrica del Nord. No tenen una gran altura (52m de caiguda), però són molt amples i suposen una important font d’energia.

    Caño Cristales: És un petit riu colombià, situat a la Sierra de la Macarena, que es caracteritza per la coloració de les algues que es troben al seu fons. També se’l coneix com El río de los cinco colores o El río más hermoso del mundo.

4   Maasai Mara: Aquesta reserva natural del sud-oest de Kenia ocupa 1510km² d’extensió de la Gran Vall del Rift. És famós per la gran població d’animals de diferents espècies que hi habiten: lleons, hienes, rinoceronts negres, hipopòtams... L’escenari de El Rey León, vaja.

     
     Guilin Reed Flute Cave: Una cova de pedra calcària de més de 180 milions d’anys. Està a la regió xinesa de Guanxi i el seu interior està ple d’estalactites, estalagmites i roques de formes curioses. (La il·luminació que veieu a la foto és artificial).

     Capadocia: Es tracta d’una regió histórica de l’Anatolia (Turquia) que destaca per la seva peculiar formació geològica. Les roques estan furgades des de fa milers d’anys, quan els habitants de la regió hi van construir refugis subterranis.

     Regió de Laponia: El nord de Finlandia és un dels llocs on millor es pot apreciar el fenomen de l’Aurora Boreal, sobretot durant els mesos de gener i febrer. Les imatges són espectaculars.

Espero que us hagin agradat les fotografies i, per si us pensàveu que me n’havia oblidat: Aúpa Atleti! Muajajaja

Bankia rota

De nou assistim al rescat d’un banc amb diners públics. Aquest cop 3500 milions d’euros s’han destinat a evitar la fallida de Bankia (la suma de les antigament conegudes com: Caja Madrid, Bancaja, Caja Insular Canarias, Caixa Laietana, Caja Ávila,Caja Segovia i Caja Rioja). No tinc ni idea d’economia però si sumes pèrdues, no és molt lògic que et doni guanys, de totes maneres suposo que si ho van fer seria per alguna raó.

En certa manera s’entén, ja que era una entitat enorme i no era plan de deixar a tots els seus clients amb els mocs penjant quan no tenen la culpa de que els qui gestionen l’entitat siguin uns negats (potser no tant, perquè segurament en el terreny personal els haurà quedat una pensió guapa, coses que passen...) Però, es mereixien aquesta injecció de capital PÚBLIC? Crec que hi ha cert consens en que aquesta crisi que ens estem menjant ha estat provocada per la imprudència d’uns pocs. Els mateixos que ara deuen estar forrats a costa d’apostar-se els diners en contra de l’economia del nostre país i jugant amb ella com si fos una joguina. Doncs no és una joguina senyors! Són el meus impostos i el de cadascun dels ciutadans (els que no evadeixen a Suïssa es clar...). I per culpa d’aquesta gent van destinats a salvar bancs. Com és possible que hi hagi gent tan cruel? Com hi ha gent tan capulla que no li importi que tot un país ho passi fatal amb tal d’enriquir-se? Que facin ràtios per classe desorbitats, on els alumnes de l’última fila aniran a classe amb binocles? Que neguin l’assistència sanitària als sense papers i que a més a més sigui de pagament? Doncs bé tot això ho poden fer perquè és legal, no se’ls pot dir res, com a economistes ho poden fer.

Aspecte de les aules catalenes el curs que ve

Tot i que no sigui partidari, puc entendre les retallades perquè no hi ha un duro, però no si aquestes no tenen una finalitat real. De que serveix retallar en ensenyament 7000 milions d’euros (hipotecant el futur del país, on el sistema educatiu no és que fos l’enveja del món...però almenys era gratuït) si dediquem 3500 a salvar un banc i no fotem res amb l’origen de la crisi?

Podeu seguir retallant tant com vulgueu, total, tampoc us queden gaires llocs per on passar les tisores...Però mentre quedin brokers i gent sense moral arruïnant el món i acabant amb els estalvis de milions de persones no servirà de res.

Entrevista de 3min a Alessio Rastani, també conegut com l'home que podria morir ofegat a la seva piscina de bitllets

Molt s’escolta que els mercats governen els països actualment i sembla que hàgim de fer els que ens manin. No deien que amb aquesta crisi és refundaria el capitalisme? Juás, me parto! Però aquestes “lleis dels mercats” van haver d’inventar-les algun dia no? I doncs, perquè són intocables? No m’agradaria carregar la culpa “als altres” ni fer demagògia però penso que almenys es podria regular una mica i evitar els constants atacs d’especuladors cabrons.

Sisplau, penseu en els grecs, de veritat creieu que tenen la culpa d’estar a punt de dinamitar la Unió Europea (que sí, molt jiji jajà quan les coses anaven bé, però quan ha arribat el marrón cada país ha tirat per on ha volgut, així que d’Unió ben poc). Segurament hauran tingut uns polítics bastant incompetents units a 4 xoriços que han fet que 11 milions de grecs estiguin en pilotes. Ara bé, amb tota seguretat ni els xoriços ni el polítics grecs passaran gana, perquè si alguna cosa està clara es que els diners no és destrueixen, i jo no he vist ningú cremant diners, ni tampoc tornar-los...

Una altra solució seria que la humanitat aprengués valors, però això sembla més difícil.
Gràcies per la vostra atenció.

una de vinillos!

hola nois!

bé, acabo de tornar d'una cata de la uni, i potser no vaig massa fi, però anem al tema!

Vins dolços. No dolçets, no, DOLÇOS. Són dificils de fer, ja que al raïm hi ha molt àcid màlic i cítric (àcids, pa los amigos). Com es fan, doncs? Amb la tècnica de la crio-premsa (crio=fred) per això es diuen vins freds, o crio-vins.
La gràcia d'aquesta tècnica tan i tan enginyosa, es que els sucres tenen un punt de fusió més baix que els àcids, i el que fan, es just despres de la recollida del raïm, el posen en "congeladors" a - 6º. que congela l'àcid però no la part dolça del raïm. En aquest estat, es premsa, i nomes es filtra la part líquida; la dolça (aaah que listos!) i tenim un most amb una concentració de sucres pròximes als 300g/l ; pels no quimics, una dissoució exageradament alta.
llavors es tracta com qualssevol altre vi: a fermentar i a madurar a la barrica! i al cap de 6 mesos, queda un vi molt bo, dolç, i que queda molt bé amb postres o formatges!

tema una mica atípic, però espero que us hagi agradat la curiositat!

La perfecció

Sovint diem que la perfecció no existeix, que és inabastable...

I jo us dic, no serà que no ens la podem imaginar i per conseqüent la descartem de l’existència? Aquesta és una de les preguntes que m’agradaria que contestéssiu, quan tingueu una estona lliure, clar.

Com sempre m’agrada començar definint les entrades del bloc, que és la perfecció? El primer que pensem és que és subjectiva ja que ens basem en les nostres necessitats i condicions. Cert és que cadascun de nosaltres ens imaginem la pròpia perfecció i per tant creiem en que hi ha una per persona. Però , segons un arcaic filòsof concretament Anselm diu: “Si la perfecció és realment perfecte, que més ideal que ser real?”. D’aquí sorgeix una paradoxa definitòria. Si és real la perfecció, i ha de ser diferent per a cadascun de nosaltres, no existeix matèria en l’univers capaç d’adaptar-se als pensaments de tots els humans alhora no?. Bé és clar que poder completar la paradoxa s’ha de dir un fet que si oposi, i és el següent: si en aquest univers existeixen coses imperfectes es que deuen d’haver coses perfectes no?( Això és una interpretació personal del que deia Plató).

Des del meu punt de vista crec que la perfecció es un tema que ens aclapara, no sabem per on anar quan hi pensem. Unes persones pensen en llocs perfectes, altres en éssers perfectes...  Però no en la perfecció en un si tot junt. De fe és el que e dit al principi, no la podem imaginar del tot bé. Ja que concentra dos grans grups de matèria, la física i la psicològica.  Aquesta uneix la bellesa d’allò físic amb les emocions que aquesta provoca (si es pot dir d’alguna forma), per tal de crear una “cosa” (no he trobat millor terme per referir-me) que sobrepassi els límits del coneixement humà.

Responent a l pregunta del principi, crec  que la perfecció no és ni més ni menys que la nostra natural forma de buscar respostes, i en aquest cas la gran resposta. Davant d’una societat cruel i despietada que s’oblida de les persones. Pensant només en el progrés d’aquestes a qualsevol preu i sense remordiments, que sovint ens fa pensar si realment ho volem. Ja que l’únic que està aconseguint és que deixem de banda els sentiments i ens refugiem en el nostre cau o món perfecte. 

Perdoneu per la flipada del final, és que me motivat una mica. Espero que hagueu passat una bona estona (cosa que dubto, per que no ho entenc ni jo) , que al Romero li hagi semblat prou llarg i gràcies per llegir ;) . Recordeu que si no esteu d’acord amb alguna premissa o suposició mencionada , me la podeu dir sense problema. Se que no és perfecte però bé, ningú és perfecte.