Els Jocs de la Fam

Últimament, les sagues cinematogràfiques són les que estan recaptant més diners a les taquilles. Casualment, gairebé un any després de l’estrena de la última entrega de Harry Potter, que havia omplert totes les sales durant els últims 10 anys, va arribar a les grans pantalles ‘Els jocs de la fam’. No em vull dedicar a parlar de l’adaptació al cinema d’aquesta novel·la de Suzanne Collins perquè ja sabem que les pel·lícules acostumen a decebre si un s’ha llegit abans el llibre. Admeto, però, que és difícil resumir en 2 hores 400 pàgines en les que cada detall importa.

La història està repartida en tres llibres: ‘Els jocs de la fam’, ‘En flames’ i ‘L’ocell de la revolta’. Cal dir que la traducció catalana de l’últim títol no és del tot encertada si tenim en compte la importància que adquireix el nom de l’ocell en qüestió al llarg de la trilogia ―‘Mockingjay’ en anglès o ‘Sinsajo’ en castellà. Però bé, els seus motius tindrien.

Per entendre l’argument, ens hem de situar a Panem, que, per dir-ho d’alguna manera, són els EUA del futur després de que la gent de la nostra època ens carreguéssim el món. El sistema polític que regeix Panem és senzill: hi ha el Capitoli, on els seus habitants ―descendents de la Lady Gaga com a mínim― viuen envoltats de luxe, excentricitats i ‘despilfarro’; després hi ha els 13 districtes, que, tot i estar sumits en la misèria, s’han d’encarregar de subministrar al Capitoli.

Els Jocs de la Fam van començar quan el Districte 13 va rebel·lar-se contra el Capitoli. A banda de bombardejar-lo fins a destruir tota la seva superfície i esborrar-lo del mapa, el Govern va instaurar els Jocs de la Fam. Pretenien evitar així una futura revolta i mantenir els altres districtes a ratlla. Els jocs consisteixen en enviar, un cop l’any, un noi i una noia de cada districte a l’Arena, on no només hauran de sobreviure al territori i als seus monstres sinó que també hauran de lluitar a mort contra els altres tributs. I és que només en pot sortir viu un.

Els jocs són tot un espectacle televisiu amb què el President Snow aconsegueix mantenir a tota la població enganxada al televisor. La gent del Capitoli, que està exempta d’oferir els seus fills com a tributs, està entusiasmada seguint any rere any un esdeveniment que, per a ells, supera mil vegades al que serien les Olimpíades actuals. Als habitants dels districtes els empeny una altra raó per veure’ls: saber si el seu fill, nebot o veí viu o mor.

La història s’explica des de la visió de Katniss Everdeen, una noia de 16 anys que, des del moment en què s’ofereix tribut voluntàriament per tal de protegir la seva germana petita, es converteix en el punt de mira de tot Panem. Sobreviu als 74ens Jocs de la Fam i aconsegueix que, per primer cop a la Història es declarin dos guanyadors dels jocs: ella i Peeta Mellark, l’altre tribut del Districte 12 i punta del triangle amorós que hi haurà entre ell, Katniss i Gale, el millor amic de la protagonista, i que no es resoldrà fins ben bé l’última pàgina de la trilogia.

El que expliquen els tres llibres és com Katniss es converteix en el símbol de la revolta dels districtes contra el Capitoli. Una revolta que acaba en una guerra devastadora en què la mort d’alguns dels personatges més estimats d’aquesta ficció colpeix als lectors. La única pista que us donaré del final és que l’autora s’encarrega de fer-nos pensar si realment surt cap vencedor d’una guerra.

Personalment, crec que ‘Els Jocs de la Fam’ és una molt bona crítica dirigida a una societat com la nostra: malgastadora, addicta als ‘reality shows’, plena de desigualtats, egoista, i en mans d’un grup de polítics incapaços de saciar la seva set de poder, encara que hagin de mostrar la seva major crueltat. Però, com no podria ser d’una altra manera, també ens mostra que, si el poble s’uneix, es capaç de fer coses impensables.

Jo us recomano que, si ara que teniu temps lliure us avorriu, comenceu a llegir els llibres. Enganxen des del primer moment. Però si això de la lectura no us apassiona, sempre podeu esperar a novembre de 2015, quan s’estrenarà als cinemes l’última part de ‘L’ocell de la revolta’. Que la sort estigui sempre, sempre de la vostra part. 

CARTA OBERTA A SANTS

Em dic Man Hoh Tang i des de fa menys d’un mes he deixat de participar a la ràdio Ona de Sants (94.6 Fm). He estat allà 3 anys. Ha estat una feina de la que no he cobrat mai un sou, però sí he rebut l’alegria de la gent, els nens saltant per parlar pel micròfon de la unitat mòbil i en general he conegut veïns i veïnes que son els millors pregoners del nostre estimat barri.

Aquests dies tornaré a fer ràdio amb la meva samarreta blanca, però seré sincer que no serà amb la mateixa alegria de sempre, la Ona de Sants sempre que ha sortit esmentada al programa de festes ha estat amb un dial que no és el correcte, però és que enguany ni apareixem al programa. No acuso a ningú de manipular-ho, pot ser una errada. Però no em sorprendria gens que després de 26 anys sent al carrer la Ona tanqués les seves portes i acabant amb un medi que van crear els nostres avis per difondre les activitats del nostre gran barri.

L’errada més gran ha estat veure com per les xarxes socials la pròpia Federació de Carrers ha publicat “La ràdio del barri” a Sants 3 ràdio, que em sembla perfecte, però no està sola. La Festa Major ha de servir al barri un escenari per promocionar les seves activitats: Castellers; Balls de Bastons; Diables; Tallers de dansa, teatre o manualitats ... i Ràdio. O és que ens hem oblidat que la ràdio ja no està al servei del públic?

Sants 3 no l’he considerada mai com a competència, perquè el que fem les dues aquests dies és promocionar el barri fora de les nostres limitacions territorials. A vegades ens oblidem que la nostra feina és apropar la feina dels nostres companys i amics a aquelles persones que per mobilitat o per altres motius queden recloses a casa sense gaudir-la.

Ni la Ona de Sants és la que és sense Sants 3 ràdio, ni ells ho son sense nosaltres i des d’aquí crec que les dues s’haurien d’asseure en una taula i parlar. Si sóc sincer les dues tenen recels llunyans i que persones com jo que no volem capficar-nos en velles batalles de bojos ens acaben fent partíceps. Us heu oblidat que Sants us necessita? La Festa és més festa si oblidem aquells recels. Encara crec que si mai aquestes dues entitats milloressin les seves relacions, no tindríem dos ràdios, sinó dos grans mitjans per celebrar que aquests dies son festa major.

BIOMIMÈTICA, L’ART D’IMITAR LA VIDA

BIOMIMÈTICA, L’ART D’IMITAR LA VIDA

Des de fa mils de milions d’anys la vida a la Terra ha anat evolucionant fins adquirir formes tan complexes com és el propi ésser humà. La Terra, llar de tots els éssers vius que l’habiten, ha sobreviscut als més devastadors accidents naturals i encara avui dia continua fent-ho. Actualment, però, l’home resulta ser l’amenaça més destructiva per al planeta. No obstant, els únics perdedors en aquesta lluita serem nosaltres. La crisi ecològica que vivim en aquest moments adquireix dimensions globals i, freqüentment, es veu reflectida en ambients polítics, econòmics, socials i culturals. Davant d’aquesta situació, nombrosos científics es van aventurar a acollir la novetat per encarar molts dels problemes que se’ns posen per davant.
D’aquí va sorgir el concepte de biomimètica.

La biomímesi, biomimetisme o biomimètica és aquella ciència que es dedica a estudiar la natura com a font d’inspiració per tal de resoldre alguns problemes als que ha de fer front l’home. En poques paraules, es tracta d’imitar les formes de vida que ens envolten per solucionar problemes de qualsevol índole. La idea consisteix bàsicament en fer un canvi de mentalitat social, de tal manera que ens sigui possible obtenir beneficis de la natura acceptant la subordinació de l’home a l’entorn i no al contrari.
Molts dels investigadors involucrats en el tema proposen idees dignes de tenir en consideració i realment admirables. Per exemple, l’ecologista espanyol Jorge Riechmann proposa que la millor via per mantenir sa l’entorn és consumir en funció dels cicles naturals, augmentar l’autosuficiència local, evitar la producció de compostos xenobiòtics (tòxics per al medi) i basar-se en el principi de precaució.
Doncs bé, com ell, molts altres han aportat el seu granet de sorra a aquesta ciència de contínua innovació. Hi ha centenars d’exemples de biomimètica i a continuació em disposo a redactar-vos alguns dels més destacats.

Formigues nanotecnològiques a Mart

Possiblement, des d’un primer moment cap de nosaltres veu relació entre uns simples insectes i uns robots exploradors de Mart, cert?

Doncs bé, resulta ser que aquestes formiguetes no són tan simples com poden aparentar.
Viuen en comunitat i posseeixen nivells d’organització absolutament admirables. Aquests insectes socials tenen un sistema de comunicació tal que garantitza que mai passi una formiga per una zona que ha estat prèviament inspeccionada, aconseguint així un alt grau d’eficiència.
De la mateixa manera i imitant aquest comportament, els robots creats per l’home es comuniquen per infrarojos evitant recórrer espais prèviament inspeccionats per un altre robot.
Així cadascun d’ells és capaç de recollir dades del terreny, recopilant detalls topogràfics, climàtics, geològics...
Com podeu veure, petites formes de vida poden ser de gran ajuda per tal de facilitar l’exploració d’altres mons.

 

Súper adhesiu Gecko

El Gecko és un petit rèptil semblant a les sargantanes capaç d’enfilar-se per superfícies verticals perfectament llises sense cedir a la força de la gravetat. L’èxit dels equilibrismes d’aquest animaló resideix en la planta de les seves potes, coberta de milions de petitíssims tubs similars a pèls microscòpics, cadascun dels quals termina en estructures anomenades espàtules.

Aquestes fixen l’animal a la superfície mitjançant l’atracció de càrregues elèctriques oposades donada entre les molècules dels pèls i les de la superfície en qüestió.
Doncs bé, entendre el mecanisme de sustentació del Gecko ha estat clau pel disseny d’un súper adhesiu batejat com a Gecko sintètic.
Segons els seus creadors, és suficient amb un metre quadrat d’aquesta “cola” per mantenir enganxat al sostre un cotxe familiar de tamany mitjà. I a més dels múltiples usos tècnics que se us puguin acudir per aquest adhesiu també s’estudia la seva aplicació com a sutura quirúrgica.

 

La flor de lotus i les pintures hidrofòbiques

 

La flor de lotus, símbol de multitud de civilitzacions, destaca pel seu sistema d’auto-neteja. El secret d’aquesta intrigant planta es desvela amb un microscopi. La superfície de les seves fulles està formada per una trama rugosa que aconsegueix fer relliscar les gotes d’aigua. 

Aquestes, en patinar per la superfícies de les fulles, s’emporten totes les partícules de brutícia que, de no ser eliminades, suposarien un greu problema per a la planta.
Inspirant-se en aquesta particular flor, diversos laboratoris han emulat el caràcter relliscant de les seves fulles per crear superfícies, recobriments i pintures que poden netejar-se únicament amb aigua, prescindint d’altres productes químics.
Una aplicació fàcilment imaginable? Superfícies d’edificis cobertes per pintures d’aquest estil capaces de mantenir-se netes amb la simple ajuda de l’aigua de pluja.

L’escarabat del desert de Namíbia

Aquest particular habitant del desert africà ha estat capaç de sobreviure en un entorn extrem durant milions d’anys, adaptant fins el més petit detall de la seva morfologia per tal de proveir- se d’aigua obtenint-la de l’aire. Per aquest motiu, aquest Stenocara gracilipes (nom científic) ha estat el centre d’atenció del MIT (Massachusetts Institute of Technology).
La clau es troba en la superfície de la closca d’aquest coleòpter que, amb precisió matemàtica, combina punts hidrofòbics i hidrofílics. Aquesta està recoberta per una cera similar a antiadherents artificials que canalitza l’aigua condensada de la rosada i la condueix fins a la boca de l’animal.
En base al funcionament morfològic d’aquest insecte, s’ha creat un material capaç de recol·lectar aigua de l’aire i la boira. Resulta ser doncs, una investigació molt prometedora per abastir d’aigua a les zones més empobrides del planeta.

 

Com aquests, existeixen molts més exemples sorprenents de biomimètica. Cotxes ecològics que imiten sistemes fotosintètics per funcionar, banyadors de teixits similars a les pells de tauró, trens amb dissenys aerodinàmics inspirats en aus, edificis termoregulables com termiters, catifes modulars d’inspiracions cromàtiques naturals... La llista és llarga.

La natura ha estat capaç d’enginyar formes i comportaments admirables que l’han permès ser implacable al pas del temps. És per aquest motiu que hem d’assumir una posició absolutament respectuosa amb ella perquè, de ben segur, encara té moltíssimes coses que ensenyar-nos. Com va dir el bioquímic alemany Frederic Vester, “la natura és la única empresa que no ha trencat en 4.000 milions d’anys.”