Dies de tardor

Com va tot penya?

Torno a escriure després d’unes setmanes a full a la Uni, que per fi em dóna un respir. Durant aquests temps hem notat com comença a fer rasca (haurem de composar una cançó que digui: Som a l’hivern fot molta rasca, per’xò ja maaaai sortim de caaaasa). Això implica treure l’abric de l’armari, recuperar el pijama de màniga llarga, passar-ho malament a l’hora de sortir del llit, que les castanyeres facin negoci (a Vilanova tenim castanyeros, som així de xulos), que algun il·luminat col·loqui els llums de Nadal al carrer (mai millor dit) al mes de novembre... De veritat cal? Viva el consumo y el despilfarro!

Els arbres ja es van quedant en pilotes. Panellets i moniatos comencen a quedar lluny. Aviat farem servir l’estufeta per quan ens dutxem, si la que la mama sempre diu “cuidado no le caiga nada mojado encima eh!”, i tu penses, "merda amb les ganes que tenia d'electrocutar-me avui..." en fin.

Parlem ara de les novetats: Obama reelegit com a president ianqui. Independentment de qui hagi sortit guanyador, pobra gent nois, que el seu sistema electoral és encara pitjor que el nostre!

A Sants hem celebrat la nit de bruixes, amb correfocs i castellers i també la fira modernista. Tenia certa gràcia veure tots els botiguers del barri disfressats d’època a les seves paradetes a la carretera de Sants.

Rodalies ha anat de cul, ja sabeu, si plou millor anar amb temps, els nostres trens tenen més por a l’aigua que un gat (i més anys dels que haurien de tenir). Nota: si arribeu tard no dubteu en reclamar, que us donen viatges de 6 zones per les “molèsties”, amb els que després l’Escori fa trapicheos.

Ah ah, se m’oblidava. Notición: Melendi i Mägo de Oz treuen nou CD! Caldrà veure com sonen els cabronesss amb nou vocal, tot i que serà difícil superar a Jose.

Vull destacar que a la meva uni són molt hàbils posant els horaris dels exàmens. Dimarts vaig sortir de l’examen d’expressió artística a les 21:30h, arribant a casa prop de les 22:30h. Bé, i això és tan greu? No, no si no tens el d’estadística a les 8 del matí següent... a Vilanova. Vaig llevar-me a les 4 i mitja per acabar d’estudiar abans d’agafar el tren, mai havia fet una cosa així! Però crec que va valer la pena...

Per cert, i amb això acabo per avui, ja teniu decidit qui votareu el diumenge? Us ha arribat com a mi tota una muntanya de propaganda electoral a la bústia? Molt heavy eh la de paperassa que ens han portat els carters aquests dies! Els d’iniciativa s’haurien de pensar si enviar 4 sobres a casa és molt verd. Jo me’ls llegeixo tots per si un cas, però crec que la majoria no ho fa, aquí m’han fallat. I el senyor Mas, que vigili amb el que escriu perquè s’ha colat. NO és el primer cop que voto ZAS!

Per haver-me arribat m’ha arribat la propaganda de la CUP, bé a la meva germana, que només envien un cop per família. Han fet el seu acte central de campanya al nostre barri que també és on tenen la seu. Van omplir un teatre enorme i va haver gent que es va quedar fora i ho va seguir per pantalles gegants. No sé, us ho explico aquí perquè em fa gràcia i a la tele no els donen gaire bola.

Això és tot per avui, ens veiem!

P.D. No sigueu vagos i voteu. El que vulgueu però voteu!

QUÈ ÉS EL CÀNCER

Sé que no sóc cap professional de la ciència, però vull compartir amb vosaltres el que he après veient el clip divulgatiu i informant-me al web de La Marató. :)

Tots nosaltres estem formats per moltes cèl·lules, aquestes cèl·lules son imprescindibles per al bon funcionament del nostre cos, perquè creen els nostres òrgans i teixits. Dins de cada cèl·lula hi ha un nucli, per imaginar-nos-ho seria el rovell d'un ou. Dins d'aquest nucli trobem l'ADN format per gens.

Aquestes cèl·lules es van dividint per crear-ne de noves i idèntiques per substituir-ne de velles o malmeses. Aquests gens determinen la necessitat de crear-ne més cèl·lules i quan ja en té prou ordena que deixi de dividir-se. I quan ja és vella, el seu nucli li ordena que mori en un proces que s'anomena Apoptosi.

Quan aquests gens s'alteren, per envelliment cel·lular o per factors externs radiacions o agents químics, és quan pot aparèixer el càncer. Quan son uns quan els gens afectats, la cèl·lula intenta reparar-lo i si ho aconsegueix continua dividint-se amb total normalitat. Si no ho aconsegueix, el nucli ordena que mori i compleix l'ordre.

Però si això no passa i el sistema de control funciona malament, la cèl·lula alterada es divideix igual que les altres agreujant la situació i així apareix el càncer.

Aquestes cèl·lules cancerígens son immortals i no paren de reproduir-se, formen un tumor que es va fent cada cop més gros i envaeix els teixits veïns. Aquest té la possibilitat de crear-ne nous vasos sanguinis, capacitat anomenada Angiogenesi, el qual faciliten el transport de les cèl·lules -Metàstasi- les qual ataquen als òrgans més vitals.

MÉS INFORMACIÓ| VÍDEO DIVULGATIU (EDICIÓ 2012: CONTRA EL CÀNCER) 

TOP 10 Jocs d'ordinador

Molt bon dia a tothom. Avui us porto un article diferent al que esteu acostumats. Aquí us deixo el rànking dels 10 millors jocs d’ordinador de la història (per mi, que segur que no tenen res a veure amb els que triaríeu vosaltres, però així ja està bé que els conegueu).

10-BOXHEAD

Comencem el compte enrere: en el número 10 tenim el mític joc de zombies on-line Boxhead. Tot i que mai m’han agradat gaire els jocs mata-mata ni els de tiritos aquest té una gràcia especial. La mecànica del joc és molt simple: moure amb les fletxes i anar disparant als zombies que se t’apropin. Cada nivell apareixen més bichos, però també tens millors armes. Al final surten tan ràpid que és casi impossible superar la ronda.

El joc està bé, però guanya moltíssim si és juga acompanyat. Encara recordo les tardes amb el Nacho jugant a aquest joc! Si voleu fer-li un cop d’ull... http://www.minijuegos.com/Boxhead-2Play-Rooms/5551

9- Packman Dynamite

El pacman??????????????????????????????? Doncs sí, però no un Pacman qualsevol, en aquesta versió del joc, els nivells no tenen res a veure amb el laberint de tota la vida, canvien a saco i no saps mai que et pots trobar. És un joc molt loku on per exemple trobes nivells on els típics puntets que t’has de menjar no estan quiets, sinó que van flotant per tota la pantalla o que aconsegueixes objectes raros (claus, pistoles, poder per congelar els fantasmitos...)

Me’l vaig comprar fa la tira a un súper! Tant de temps que la web de la companyia ja està xapada! Sé que no és un juegazo, però sempre el recordo com aquell joc chorra que molava tant.

8- Trackmania

En qualsevol de les seves variants: nations, forever o original. Si t’agraden els loopings, aquest és el teu joc! Pistes impossibles, amb salts, propulsors, traçades impossibles...  Anda que no t’ho passes bé saltant pels aires amb el teu cotxe per circuits dissenyats per un geni de la demència. Cada nivell que et passes és més complicat, i has de lluitar per fer un bon temps, no val només "arribar”, que no sempre és fàcil... Té un rànking on-linel, i cada vegada que guanyes a un circuit et diu la teva posició al rànking nacional i mundial també.

I el millor de tot, si algun dia et canses de jugar en aquests circuits, encara et queda l’opció de l’editor, on podràs donar deixar volar la teva imaginació i fer la pista dels teus somnis. Encara recordo les aberracions que vaig arribar a fer en circuits on la llei de la gravetat...no era tan greu.

7-The Sims

Qui no ha jugat mai als Sims? Un dels jocs amb més èxit de tots els temps, al que han jugat nens, nenes, nois, noies, adults... Es pot dir que tothom, vaja! No hi ha persona que no li agradi poder-se inventar un personatge i després dirigir-li com vol la seva vida.  De fet el joc es basa en això, controlar la vida d’un personatge, o una família. I si bé no sembla especialment complex, quan comences a jugar se te’n van les hores volant. Primer has de pensar com el vols físicament: al principi fas un tio més o menys normalet, però acabes fent punks amb cresta de color verd i tatuatges molones!

Un cop has dissenyat la família i t’has traslladat a la nova casa, has de triar els mobles, com pintar les parets, fer un jardinet... I quan ja has fet tot això, és quan realment comença el joc. Coneixes els veïns, busques curru, ascendeixes, fas un pis més a la teva casa, aprens a pintar, cuinar, et venen a robar, tens un fill... Les possibilitats són infinites.

Però quan realment t’ho passes bé amb aquest joc és quan se't creuen els cables i comences  a fer el boig. Qui no ha fet una piscina només per veure com s’ofegaven dins quan treies les escales? O qui no ha tancat el seu Sim dintre d’una habitació d’un metre quadrat només per veure com es pixava...i no de riure es clar! També hi ha qui trucava l’assistenta només per tirar-se-la, qui cada dia té una baralla amb el Flanders de torn, qui provoca un incendi pel gust que dóna veure la casa en flames.. .O qui no puja els nens al bus escolar (si, aquell groc) per veure com se’ls emporta l’assistenta social.

Cert que cada vegada que treuen una nova edició milloren els gràfics i afegeixen opcions, però jo sempre em quedaré amb aquella primera versió que vaig jugar de l’any 2000, on els Sims i les seves cases i les seves vides van sorprendre el món i van revolucionar el mercat dels videojocs per sempre.

6-Age of Empires

Un altre dels clàssics. És que hi ha algun noi en aquest país que encara no l’hagi provat? És una llegenda que va marcar un abans i un després als jocs d’estratègia. Ho té tot: gestió i recol·lecció de recursos, construcció, reclutament i per suposat guerres, sense oblidar l’eix cronològic, que fa que al principi vagis tot alegre amb uns “soldado con garrote”, però que després...millor ni els portis a lluitar.

El joc compta amb infinitud de tropes: arquers, hoplites, genets, carros, elefants, catapultes, sacerdots, vaixells de guerra... I l’objectiu és simple: aniquilar l’oponent...O quedar-te tots els “artefactes” , o erigir una “maravilla”, però sempre té més gràcia el primer és clar.

Tot això al típic mapa que has d’anar explorant i dominant poc a poc (o no tant) fins que et trobes els rivals. També es dona el cas de flipar-te una partida i posar-la en dificultat extrema, llavors com són els altres els que tenen la iniciativa, comences a construir muralles i torres, però al final sempre acaben caient. És moment de fer servir els mítics trucs de l’Age of Empires: un marine amb làser, un tio amb bazuca muntat a un descapotable, un home amb míssils radioactius, un bebè amb escopeta i tricicle... o fins i tot un ós amb una bandera del Canadà com a capa i que dispara rajos làser!

Múltiples expansiones i seqüeles avalen aquest gran joc que té un gran nombre de seguidors per tot el món.

5-Faraón

“Construye un imperio para la eternidad”, era el lema del videojoc. No ha passat una eternitat, però si que fa ja 13 anys que vaig jugar per primera vegada al meu primer joc d’ordinador. Faraón era, i és, força complex, i jo era tan enano que m’havia d’ajudar la meva germana!

El joc tracta de fer prosperar un assentament de l’antic Egipte, convertint-lo en la ciutat més rica de tot l’imperi. Per fer-ho havies de subministrar tot el que els seus habitants et demanaven. Començaven demanant coses bàsiques: menjar i vivenda, però poc a poc les coses es van complicant: que si vull ceràmica, un temple més gran, que casa meva estigui lluny de les granges...que si ja va sent hora de construir una piràmide (per fer piràmides i obeliscs et tiraves la vida!).

El joc tenia les seves coses: havies de predir si la crescuda del riu Nil seria fèrtil per poder tenir bones collites (si no, ja estaves rezant a Osiris), anar amb compte amb la salubritat i seguretat (boticas, policies, bombers...), que no t’ataquessin les altres dinasties i sobretot, que no se t’ensorressin/incendiessin els edificis! Això últim fotia molta ràbia!

Ahh se m’oblidava, tenia una banda sonora curradíssima, que et transportava d’immediat al l’època dels faraons. Però quan ja portaves una estona jugant et començava a rallar a saco!

           Aquest obeliscos són meus :)

He trobat un link d’on es pot descarregar. Encara recordo que instal·lar-lo a l’ordinador antic em va costar tota la tarda, i ara en 2 min ja està!! Ens anem fent grans...  Si voleu provar el joc amb que l’Escori feia els seus pinitos ja sabeu: http://www.mediafire.com/?8wzre5j5615a6t5

4- PC Futbol

Juegazo allà donde los haya! Simulador on et posaves a la pell del manager esportiu d’un equip de futbol. De tu depenien infinitat de coses ja que havies de prendre tota mena de decisions. Triar la formació del teu equip (4-4-2, 4-3-3, 4-2-3-1...), decidir l’alineació per jugar el proper partit, el fitxatges per l’estiu, contractar un massatgista, entrenador de porters, renovar l’estadi, arribar a un acord per un esponsor, vigilar el filial...

En definitiva, un munt de tasques per fer, però si es caracteritzava per alguna cosa era perquè... Tu no jugaves el partit! Quan explicaves això últim als aficionats del FIFA o del PRO, et miraven amb cara de: “¿te encuentras mal o algo?”

I és que al PC Futbol, uns futbolistes empanats amb menys ritme que el cotxe del De La Rosa s’encarregaven de jugar per tu. Eren malos però malos rematats, només tenia gràcia veure el partit pels comentaristes: Michael Robinson (¿Es una locura o una genialidad? Surt al Canal+) i Sergi Mas (sisi, el Montilla de Polònia!). Sempre recordaré la frase: “Por toda la escuadra, la empalma y nos deja este espectacular gol”, quan en realitat havia entrat per mitja porteria després d’una cagada del porter XD. De manera que sempre acabaves simulant els partits (et diuen el resultat i punt), així avançaves molt més ràpid al llarg de la temporada.

La gràcia del joc es basava en fer un gran equip, fitxant i millorant els teus jugadors als entrenaments, però el millor era si t’aprofitaves dels infinits errors del joc per aconseguir-ho:

-Pagar-li a un jugador fitxat el sou mínim, crec que eren 1000€. Potser cobraven milions, però si els oferies exactament aquesta quantitat sempre venien al teu club!

-Comprar més de 3 extracomunitaris alhora, el joc no detectava que omplies el tope de 3 i et podies fer amb les estrelles del Brasil o Argentina en un plis.

- Estar al loro de jugadors amb 39 anys. El joc tenia un superfallo que feia que tornessin a tenir 16 anys com quan començaven, però mantenint la qualitat de quan eren veterans! Algú va dir Maldini o Zidane?

-No és un truc, però veure un Eto’o blanc tenia la seva gràcia.

Resumint un bon joc, amb força cagades, però que acabaven sent part del joc i el feia encara més divertit.

3- Flatout

Muerte y destrucción! Això és el que t’espera quan juguis a aquest joc de cotxes. No només no et penalitza xocar-te i fotre’t d’hòsties, sinó que és el que et fa guanyar. Veus aquell cotxe de davant? Per què no l’estampem contra la paret i el fem explotar? Doncs sí, en aquest joc exactament el que has de fer, treure la vena de malote per aconseguir el turbo. Un cop comença la carrera no hi ha amics, millor no tenir pietat amb els altres perquè ells no la tindran amb tu.

No només has d’encarregar-te que els rivals visitin el mecànic després de la carrera, la teva missió també és destruir el circuit pel que corres, que per cert estan molt guapos i n’hi ha de tot tipus: per un circuit de carreres “professional”, una pista pel mig del bosc, a través del centre comercial, pels terrats de les cases d’una ciutat, pels canals buits dels suburbis, pel desert... En definitiva, que tens on triar per dur a terme les teves maldats!

Òbviament pots triar cotxe, i també n’hi ha uns quants, fins i tot tens uns que només és desbloquegen amb trucs com el Batmòvil o el bus escolar, sí el del pequeño Timmy que diria el Goyo!

I no tot són carreres, si et canses de córrer sempre et queden les arenes que consisteix en destruir els altres, oblidant-te de seguir cap circuit, tancat en un estadi amb set cotxes més. Que a gust et quedes quan guanyes!

I si per si això fos poc, sempre queden les acrobàcies que són diferents maneres de fer servir el pilot de cotxe quan surt disparat pel parabrises davanter (no, no porten cinturó els loquetes!): jugar a bitlles, fer salt de longitud, llençar una falta de futbol, salt d’esquí, travessar anells de foc, jugar a cúrling... Tot el que puguis imaginar i més! Això sí, només al Flatout 1 el pilot era de carn i ossos, a les versions posteriors el que surt és el nino del crashing test, suposo que per no impressionar als nens, però perd una mica de gràcia.

Joc molt recomanable per passar una bona estona, sempre que després no se te’n vagi l’olla quan agafis el cotxe de veritat!!

2- Imperivm

Un joc que crec que és mereix més reconeixement del que té. Molts pensen que és el típic joc d’estratègia militar...i no ho és. Bé, si que és un joc d’estratègia militar, però simplificat (que no simple) perquè “només” et centris en el que realment mola, com machacar al rival. Tens 8 civilitzacions per triar, fet que per mi és el punt fort del joc: Roma (imperial i republicana), Hispania, Egipte, Britania, Galia, Germania i Cartago. El més guay és que totes tenen unitats i habilitats diferents, tractant més o menys d’equilibrar tots. Potser els imperials amb pretorianos i els egipcis amb l’habilitat de supervivència (no necessiten menjar) estan un esglaó per sobre, però no gaire, la veritat és que es pot guanyar amb qualsevol, excepte amb Cartago que tu has de currar molt!

Els soldats s’organitzen en regiments, liderats per un Heroe, que els dóna bonus depenent la seva civilització i el seu nivell. Quan jugues amb amics és divertit pegar-se pels objectes màgics que van sortint al llarg de la partida per veure qui té l’Heroi més overpowered!

Però no només es guanya amb un bon líder (que ajuda, és cert), necessites una estratègia, i aquí cadascú tria la seva. El Santi sempre et fa emboscades amb cazadores, que les molt cabrones es fan invisibles i et sorprenen quan menys t’ho esperes, l’Ardilla és fan dels highlanders, una unitat molt tocha dels britanos, el Nachete sempre porta correcaminos (equites, genets romans, pel qui no estigui gaire posat en el tema) que van tot follats recorrent el mapa i quedant-se amb els millors fortins, mentre jo faig lanzadores d’hachas egipcis a punta pala, que qui els ha provat sap que són destructius :)

Molt entretingut i fàcil de jugar, que no de guanyar, al loro! A més a més compta amb un modo campanya molt sexy, on per exemple a l’Imperivm III pots recrear les grans batalles de Roma, amb ells i contra ells (Anníbal, Viriat, Escipió i tota aquella gent del llibre d’història!)

.

1- Patrician – El Imperio de los Mares

I per fi en el número 1, el millor dels millors: un joc de barquitos! Jo me’l vaig comprar l’any 2003, i la veritat em va venir una mica gran. Sempre em quedava encallat al rang d’inexperto mercader i m’arruïnava, vamos que era un looser (però nois que era un mocoso tampoc cal fer sang de l’Escori del 2003!), anys més tard, quan l’he tornat a provar ja m’he n’he sortit, no sense dificultats.

Sé que és un joc força desconegut, així que explicaré de que va. Em costarà el meu temps perquè no és senzill:

Patrician és un joc que s’emmarca a l’època d’expansió econòmica dels segles XIX i XV. La nostra àrea d’influència és l’Europa del nord, i com tracta de comerç marítim s'ubicarà a les principals ciutat portuàries d’aquella època. El mapa pel que fan les travessies els teus convoys està format pel mar del nord i el mar bàltic, és a dir (Anglaterra, Escòcia, Bèlgica, Alemanya, Dinamarca, Suècia, Noruega, Polònia Rússia i Finlàndia). I per què en aquesta determinada regió? Doncs bé, en aquella època va fundar-se la Liga Hanseàtica, la que alguns consideren la precursora de la Unió Europea. Un conjunt de ciutat dels països abans citats van firmar un acord mitjançant el qual quedaven establertes les normes de comerç entre elles, facilitant els intercanvis mercantils. Tant és així que moltes de les ciutats van experimentar un creixement sense precedents.

Amb la formació de la Liga Hanseàtica, van començar a arribar mercaderies exòtiques als principals ports europeus, millorant així les vides dels seus, fins el moment, humils habitants. Va iniciar-se una nova època, la època dels patricis (d’aquí el nom del joc), i les urbs, van veure com s’implantaven els nous sistemes de clavegueram, com s’obrien les primeres universitats i sobretot, com els avanços en maquinària i eines permetria una gran transformació de la societat. Els conreus, cada vegada més productius començaven a generar excedents que podrien ser aprofitats per ser refinats. És d’aquesta manera com el blat dóna lloc a la birra, la llet al formatge, les teles als vestits...

Sí, tot això molt bé, però jo que he de fer al joc? Doncs bàsicament es tracta d’ascendir fins assolir el rang de patrici. Fàcil? No exactament. Comences sent un humil comerciant dels baixos fons de la ciutat de Lubeck (Alemanya), però la teva vida canvia quan t’arriba una carta del teu avi. Abans que tu nasquessis, ell va ser el més gran de tots els mars, i ara et revela els seus secrets per a que tu puguis prosperar seguint les seves passes. T’explica que has de començar comprant els bens que es produeixen a la teva ciutat, fer-te amb una petita embarcació, hissar les veles i anar a la recreca de ports on siguin bens demandats, obtenint el major marge de benefici possible. La gràcia és que els preus varien d’una ciutat a una altra, de l’estiu a l’hivern, de si la ciutat està en setge o té una plaga, si ha patit un incendi, si s’ha encarregat la construcció d’una nova muralla...

Un cop t’aprens una ruta comercial que més o menys et reporta beneficis, t’adones que potser et surt més a compte produir tu mateix la mercaderia que comprar-la a la llotja. D’aquesta manera si ingresses al gremi de la teva ciutat (previo pago es clar, en aquest joc res és gratis), et concedeixen permís per produir els bens "comuns" que pot generar aquesta, que depèn de la regió on es trobi (la llista de mercaderies és llarga). Així doncs, pots conrear blat, reduint els costos de producció per després vendre’l més car Oslo, per exemple, on pots comprar peix, un producte local molt demandat a tota la Lliga, materials de construcció, que segur que t’interessen per les cases i indústries que construiràs a la teva ciutat, ferro per convertir-lo més tard en eines... Les possibilitats són infinites.

Quan augmentes la reputació a la teva ciutat, que s’aconsegueix de diverses maneres, el gremi et dóna llicencia per produir el bé local "estrella" (cervesa, peix, teles, vi, brea o pells). Així doncs a Lubeck podràs produir cervesa, aprofitant els excedents que tinguis de blat. D’aquesta manera rebaixaràs el preu de producció de la cervesa mentre que el preu de venda es mantindrà, el que es tradueix en més pasta.

Però per arribar a aquest punt, hauràs hagut de donar or per l’ampliació de la catedral, proveir de casa i feina als teus conciutadans, dotar-los de pous i clavegueram, abastir la ciutat d’aquells productes que escassegen (això és força xungo, sobretot a l’hivern, perquè falten a tot arreu, i no hi ha manera humana de trobar el productes a un preu accessible, però amb el temps aprens a emmagatzemar, coneixes truquillos...)

Ara doncs, només et falta expandir el teu imperi. Pots obrir una nova oficina comercial a una altra ciutat, preferentment que produeixi productes diferents i que es complementin bé amb els de la teva ciutat. Així vas augmentant el teu nombre d’oficines, però també de maldecaps perquè se t’acumulen els problemes.

Si els vents bufen al teu favor, és a dir augmentes el capital, el nombre de vaixells, d’oficines i derrotes  als pirates, pujaràs de rang: maestro mercader, patrono, notable, il·lustre... Et casaràs amb una dona (consell: no et casis amb la 1ª que t’ofereixen, sempre és un cardete XD), tindràs fills que faran pujar la teva reputació etc etc. En aquest aspecte el joc  ofereix un munt de possibilitats.

Si aconsegueixes ser l’home més important de la ciutat podràs presentar la candidatura a alcalde, però moltes vegades tens un dur competidor. Per superar-lo sovint hauràs d’anar a la taberna i parlar amb la gent dels baixos fons perquè difamin coses horribles i facin córrer rumors infundats sobre el candidat de la competència i la gent no el voti, o directament calin foc als seus edificis, arruïnant la seva producció i deixant als seus treballadors sense feina. Sí, molt brut, però si jugueu ja sabreu que no parlo per parlar.

Si segueixes jugant i ets respectat a moltes ciutats, desmuntes les principals guarides pirates, fundes noves colònies, emprens rutes pel mediterrani... et nombraran “Gobernador del Imperio de los Mares” Això és el màxim nivell, però com podeu imaginar no és moc de paó (toma traducció!). Jo encara no he arribat, m’he quedat a alcalde, que no està malament!

Això és una manera d’aconseguir les coses... Però la carta del teu avi també explicava l’altre camí, el de la bandera de la calavera! És un puntazo del joc, i és que reventar Londres amb galions i carabeles  armades fins les dents i després saquejar-lo no té preu. Londres és per posar un exemple eh, pots atracar totes les ciutats que vulguis i també les embarcacions d’altres mercaders per quedar-te amb les seves mercaderies i vaixells.

Ho sé, m’he estès una mica massa amb aquest últim joc, però és que és realment bo, sinó no ocuparia el número 1! Proveu-lo que no us decebrà.

Fins la propera;)

I ARA QUÈ?

En quatre dies Catalunya decidirà si volem o no el Referèndum per a l'Autodeterminació del Poble Català, en unes eleccions que Mas banyarà el seu discurs en un discurs populista i banyat per les ovacions de les masses. Però, perquè ara?

Com pot ser que després de tres segles donant forma a aquest Catalanisme, perquè ara si a la independència fiscal i territorial amb el poder dels forts de l'Espanya opressora? Què hi ha al darrere? Què ens amaguen els polítics?

CiU va ser al capdavant de la nostra major institució durant tres dècades amb 'El President', ho dic així, perquè tot i no continuar posseint el càrrec, Jordi Pujol continua sent el nostre ambaixador contra les veus acusadores que procedeixen d'Espanya. Per què ara tot ha canviat? Com pot ser que després d'una nit el discurs de Mas ha canviat al radicalisme més extremat?

Hi ha qui diu que el tema de l'independentisme al que molts hem somiat i d'altres han rebutjat i fins i tot, han fet burla, és una cara que amaga una foscor més negra que el carbó, les noves retallades. 

Alguns dels molts tertulians que es passen el dia de plató en plató, afirmen que Mas pretén amagar amb el tema del Referèndum una possible tisorada a l'Administració Publica, del qual se li escapava per l'anterior programa de Govern. Aquesta nova matança contra el nostre sistema públic i que van lluitar els nostres avantpassats, és el resultat del que avui propugnen els belgues, els francesos i els alemanys en nom de la Unió Europea.

Mentre que la vella i casta Alemanya riu les penes del nostre poble, aquest poble es manté callat amb les orelles baixes, en posició de submissió, escoltant els mitjans mentre es decanten sobre la nostra independència. Senyors, jo no vull una independència que es resolgui per amagar les crueltats que castigaran el futur del meu poble, vull una independència que es resolgui amb transparència, que m'expliquin si realment és el que CiU vol i desitja o si amaga les noves classes de papiroflèxia japonesa del meu President.

Una de les solucions per evitar, si s'hauria d'evitar, la majoria parlamentària de CiU i mantenir viva la 'Flama' del referèndum seria votar a ERC. Per ara mai ha format govern i seria complicat que a dia d'avui sigui majoria a tot el territori, però seria una solució viable per evitar que Mas tingui tot el poder per fer més retallades i li obligui a pactar, mentre que podríem celebrar el nostre preuat referèndum si és el que vol el Poble català.

Visca Catalunya!

La mundialització planteja un ritme massa accelerat d’ús de recursos naturals

Després d'haver escrit un document per l'assignatura d'Entron Económic Mundial he trobat interessant compartir-lo amb vosaltres, per que parla sobre un dels efectes més importants que comporta la mundialització; L'esgotament i el mal ús dels recursos naturals.

La mundialització planteja un ritme massa accelerat d’ús de recursos naturals.

Després d’haver llegit el document anomenat ‘’Deu tesis sobre la mundialització’’ de Josep Maria Vidal Villa de 1993, he decidit comentar la tercera tesi per una raó, i es que trobo interessant comentar els efectes que comporta la mundialització sobre la natura perquè trobo que és de vital importància conservar i preservar el medi ambient per tal de que els futurs ciutadans del nostre planeta hi puguin viure bé, i que se’l trobin tal com ens agradaria trobar-nos-el a nosaltres.

La tercera tesi diu així: ‘’El model de la industrialització sobre el que s’assenta la mundialització econòmica té efectes perversos: la destrucció del medi ambient i l’esgotament dels recursos no renovables’’.

Per tal de que es doni a terme la mundialització es necessita més recursos energètics (sobretot no renovables), matèries primeres, altres materials que s’extreuen de la natura i que s’esgoten, o materials que al extreure’ls o manipular-los es danya la natura. El fet es que activitats industrials, de transport, de consum o de serveis entre d’altres danyen la natura sense importar de quina nació es tracti.

Aquest és el principal problema que comporta la mundialització, ja que si pretenem avançar en un món que sigui millor i igual per tothom, tothom requerirà més materials i més energia, cosa que degradarà encara més el medi ambient. I si avui en dia la mundialització encara no s’ha assolit i els índex d’ús de recursos naturals són massa elevats per la capacitat del nostre planeta de restaurar-los, els índex d’us de recursos naturals si la mundialització s’assoleix seran inacceptables i insostenibles.

Es per això que hi ha hagut en les últimes dècades diferents convencions internacionals i tractats per tal d’evitar que el món es quedi sense recursos naturals, tals com la Conferència de Río de Janeiro, o bé el Protocol de Kyoto, el qual proposa unes bases a complir en un temps determinat pels països que l’acceptin.

La població cada cop més s’està adonant de la necessitat de tenir un consum responsable i un desenvolupament sostenible, tot i que no sempre és fàcil, ja que intentar conservar el medi ambient molts cops xoca amb els interessos de les multinacionals (sobretot aquelles amb filials a països rics en recursos naturals) i amb els interessos econòmics de moltes empreses i fins i tot governs de països en vies de desenvolupament o desenvolupats.

Del problema plantejat al principi, el qual diu que la mundialització comporta un ús de recursos naturals molt elevats, en podem treure unes possibles solucions, anomenades desenvolupament sostenible i consum responsable, però d’aquí surt un altre problema, i és el fet de que el capitalisme seguirà en molts casos fent el que sigui rentable tant si es bo per la natura com si no.

El capitalisme busca la rendibilitat econòmica més elevada possible, i tot i que moltes multinacionals o empreses de gran tamany se’n conscienciïn continuaran havent-hi moltes que sense que ens n’adonem nosaltres (molts cops ajudats de polítics al servei de les grans empreses i multinacionals) continuaran sobreexplotat els recursos naturals del nostre planeta.

Exemples clars d’aquest ús desmesurat dels nostres recursos naturals són la desforestació de l’Amazones per part d’empreses estrangeres, els grans pous petrolífers d’Abu Dhabi controlats per grans terratinents i empresaris àrabs que sustentant tota la riquesa del país potencien la desigualtat cada cop més gran entre rics i pobres, la gran contaminació que aboquen les indústries i els automòbils –entre d’altres- del països més desenvolupats a la capa d’ozó i que provoquen l’efecte hivernacle (efecte pel qual els rajos solars al entrar a la capa d’ozó no poden tornar a sortir i ajuden a l’escalfament global i per tant a la descongelació dels casquets polars), o l’explotació per part de multinacionals de les mines de minerals necessaris per les noves tecnologies del Congo.

Es per això que podem afirmar que actualment el problema de l’esgotament dels recursos naturals no és cap problema nacional, ja que amb la mundialització s’estén més enllà de les nostres fronteres i per tant, encara és més difícil de controlar.

Espero que tot i que us hagi pogut ser pesat hagueu apreciat les ganes que he tingut de tocar una mica per sobre el tema i fer-lo proper a tothom. Gràcies per llegir-l'ho!

L'estiu s'acaba

Ja torna a ser setembre, i com ens recorda sempre per aquestes dates el Corte Inglés ens toca tornar al cole. Ja no és estiu, ni fot tanta calda, com diu la cançó de Los de Afuera, així que us he preparat una entrada que resumeix el que ens han deparat aquests mesos de calor.

Comencem per l’esdeveniment que més ha donat a parlar: els jocs olímpics de Londres. Si una cosa ha quedat clara és que millor no et toqui córrer darrere un tal Usain Bolt... no l’atraparàs mai. I també que si Phelps hagués viscut en temps de Colón, haurien estat els americans qui haguessin descobert Europa (creuant l’oceà nedant clar està). Una altra cosa que tampoc ha passat desapercebuda és que són patriotes fins la medul·la. Calia tant?

Jo, que m’he tragat casi tots els esports de l’olimpíada, he de dir que la disciplina amb la que més he flipat és la gimnàstica artística, tant dones com homes. Un aplaudiment per les nostres noies de Waterpolo que van jugar de puta mare, igual que els tius de bàsquet. Tots dos perdent la final amb els ianquis. Hi haurà revancha!

Iniesta s’ha fet amb un premi d’aquells que semblaven destinats a altre tipus de jugadors... Enhorabona crack (segur que ho va celebrar convidant a Kalise para todos!) Personalment m’hagués fet més il·lusió pel Xavi, però no pot ser tot.

Com sempre el mercat de fitxatges de futbol ha omplert pàgines i pàgines de tinta als principals diaris esportius. Un resum ràpid: Luka Modric ha fitxat pel Madrid, Song pel Barça i Javi Martínez pel Bayern. Finalment, l’Athtletic comptarà amb Fernando Llorente un últim any. Mentrestant el Zaragoza sembla abocat un any més a lluitar per la salvació. Vull felicitar a Manolo Jiménez que els va salvar l’any passat. Juntament amb la verge del Pilar...perquè si no, no s’explica! Manolo Jiménez, que cojones tienes!

A la tele, sèries i pelis de l’edat de pedra han omplert les pantalles amb múltiples reposicions estiuenques. Només vull destacar TV3, amb Plats Bruts.. La mítica sèrie sembla que no passa de moda i em posava en un dilema: dormir la siesta o quedar-me a veure la tele.

L’avella reina, el Ruiz Mateos, escapa de la justícia... Un altre cop! Algun dia aquest home acabarà a la presó i tornarà tot el que ha mangat. Algun dia quan jo no siguem vius...

Es crema mitja Espanya en multitud d’incendis forestals. Això no pot ser bo. Ens n’adonarem que no és broma això de perdre tots els boscos del país quan caigui l’últim tronc i sigui massa tard.

A Andalusia els de Marinaleda lideren una revolució a l’estil Robin Hood. Ocupen unes terres de les quals no es fa ús i planegen conrear-les. També entren robar menjar als súpers per repartir-lo entre els més necessitats. Miners de tota Espanya fan marxes negres cap a Madrid per denunciar la seva situació laboral i organitzen enormes manifestacions pels carrers de la capital.

Pel que fa a Catalunya, es presenta una Diada mogudeta. En aquest sentit vull donar veu a una notícia que vaig llegir al diari que crec que no ha tingut el ressò que li tocava: Oriol Junqueras, líder d’ERC vol proposar una llista conjunta amb CIU i ICV per fer front comú, renunciant a encapçalar la llista. Suposo que les diferències entre les diferents formacions i el partidisme que caracteritza la democràcia actual farà que quedi en paper mullat, però almenys hi ha algú que proposa coses noves en un sistema que es podreix.

A Síria estan vivint una guerra civil de l’hòstia i ningú no els fa ni cas... No és normal que passi això en aquest món. Tot perquè Xina i Rússia exerceixen el dret a vetar una acció que la resta de països de l’ONU votés per intervenir  en terres síries. Fins a quin punt és just que aquest dos països presidits per mafiosos tinguin poder per decidir sobre tota la resta?

Mentrestant a Espanya Riesgo comença a preocupar-se de que la seva cosina surti a tots els telenotícies.

Mägo de Oz troba nou vocal, Zeta, i traurà nou àlbum al novembre. Arriba cabroneeeeeees!!

El planeta ja ha entrat en dèficit ecològic. El que queda de 2012 estarem consumint recursos que ja no es regeneraran.

Els ossos de la foguera de Las Quemadillas eren humans... no d’animals...Molt trist que la policia s’equivoqui en assumptes tan tristos.

La matrícula universitària d’un quadrimestre m’ha passat de costar 700 a 1100 euros. És normal que hagi de pagar això a la pública? Això i tenir en compte que la T-Jove de 4 zones per anar a Vilanova costa 235 pavos...a no, que ara ha pujat l’I.V.A... I no, no hi ha beca.

Segur que m’he deixat moltes coses, però no us vull cansar. Fins la propera ;)

Els Jocs de la Fam

Últimament, les sagues cinematogràfiques són les que estan recaptant més diners a les taquilles. Casualment, gairebé un any després de l’estrena de la última entrega de Harry Potter, que havia omplert totes les sales durant els últims 10 anys, va arribar a les grans pantalles ‘Els jocs de la fam’. No em vull dedicar a parlar de l’adaptació al cinema d’aquesta novel·la de Suzanne Collins perquè ja sabem que les pel·lícules acostumen a decebre si un s’ha llegit abans el llibre. Admeto, però, que és difícil resumir en 2 hores 400 pàgines en les que cada detall importa.

La història està repartida en tres llibres: ‘Els jocs de la fam’, ‘En flames’ i ‘L’ocell de la revolta’. Cal dir que la traducció catalana de l’últim títol no és del tot encertada si tenim en compte la importància que adquireix el nom de l’ocell en qüestió al llarg de la trilogia ―‘Mockingjay’ en anglès o ‘Sinsajo’ en castellà. Però bé, els seus motius tindrien.

Per entendre l’argument, ens hem de situar a Panem, que, per dir-ho d’alguna manera, són els EUA del futur després de que la gent de la nostra època ens carreguéssim el món. El sistema polític que regeix Panem és senzill: hi ha el Capitoli, on els seus habitants ―descendents de la Lady Gaga com a mínim― viuen envoltats de luxe, excentricitats i ‘despilfarro’; després hi ha els 13 districtes, que, tot i estar sumits en la misèria, s’han d’encarregar de subministrar al Capitoli.

Els Jocs de la Fam van començar quan el Districte 13 va rebel·lar-se contra el Capitoli. A banda de bombardejar-lo fins a destruir tota la seva superfície i esborrar-lo del mapa, el Govern va instaurar els Jocs de la Fam. Pretenien evitar així una futura revolta i mantenir els altres districtes a ratlla. Els jocs consisteixen en enviar, un cop l’any, un noi i una noia de cada districte a l’Arena, on no només hauran de sobreviure al territori i als seus monstres sinó que també hauran de lluitar a mort contra els altres tributs. I és que només en pot sortir viu un.

Els jocs són tot un espectacle televisiu amb què el President Snow aconsegueix mantenir a tota la població enganxada al televisor. La gent del Capitoli, que està exempta d’oferir els seus fills com a tributs, està entusiasmada seguint any rere any un esdeveniment que, per a ells, supera mil vegades al que serien les Olimpíades actuals. Als habitants dels districtes els empeny una altra raó per veure’ls: saber si el seu fill, nebot o veí viu o mor.

La història s’explica des de la visió de Katniss Everdeen, una noia de 16 anys que, des del moment en què s’ofereix tribut voluntàriament per tal de protegir la seva germana petita, es converteix en el punt de mira de tot Panem. Sobreviu als 74ens Jocs de la Fam i aconsegueix que, per primer cop a la Història es declarin dos guanyadors dels jocs: ella i Peeta Mellark, l’altre tribut del Districte 12 i punta del triangle amorós que hi haurà entre ell, Katniss i Gale, el millor amic de la protagonista, i que no es resoldrà fins ben bé l’última pàgina de la trilogia.

El que expliquen els tres llibres és com Katniss es converteix en el símbol de la revolta dels districtes contra el Capitoli. Una revolta que acaba en una guerra devastadora en què la mort d’alguns dels personatges més estimats d’aquesta ficció colpeix als lectors. La única pista que us donaré del final és que l’autora s’encarrega de fer-nos pensar si realment surt cap vencedor d’una guerra.

Personalment, crec que ‘Els Jocs de la Fam’ és una molt bona crítica dirigida a una societat com la nostra: malgastadora, addicta als ‘reality shows’, plena de desigualtats, egoista, i en mans d’un grup de polítics incapaços de saciar la seva set de poder, encara que hagin de mostrar la seva major crueltat. Però, com no podria ser d’una altra manera, també ens mostra que, si el poble s’uneix, es capaç de fer coses impensables.

Jo us recomano que, si ara que teniu temps lliure us avorriu, comenceu a llegir els llibres. Enganxen des del primer moment. Però si això de la lectura no us apassiona, sempre podeu esperar a novembre de 2015, quan s’estrenarà als cinemes l’última part de ‘L’ocell de la revolta’. Que la sort estigui sempre, sempre de la vostra part.