Disseny de sistemes escola d’Ulm

A algú li sonen aquests pictogrames?

Sí, es clar, són els dels jocs olímpics. A que no us heu parat mai a pensar en la seva història, perquè, òbviament, un dia algú els va haver d’inventar. D’acord, no són una obra mestra a nivell artístic, però sí que tenen un mèrit impressionant a nivell de disseny. I es que no és tan fàcil que amb quatre pals mal fets, s’aconsegueixi que qualsevol persona de qualsevol part del món, sigui com sigui i parli la llengua que parli, identifiqui l’esport al que fa referència. Cosa que cosa és vital en esdeveniments de nivell mundial com són els jocs olímpics.

Els pictogrames varien cada 4 anys, cada vegada que se celebren les olimpíades, però sens dubte, els que serveixen com a referent són els de Munic’72, creats pel director de l’Escola Superior de Grafisme d’Ulm, Otl Aicher. El concepte era molt clar, fer que amb només  línies de 90º i 45º i circumferències pel cap i articulacions es configuressin les diverses posicions dels atletes en moviment. Sense necessitat de colors ni artificis.

Aquesta escola d’Ulm (situada lògicament a Ulm, Alemanya) també és responsable del logo de la companyia aèria Lufthansa, de les icones de Macintosh i més properament a nosaltres del logo del metro de Bilbao. Fins i tot Otl Aicher és el resposable que quan anem al water pensem en:

Amb les mateixes directrius que els pictogrames de Munic’72 Harry Beck va idear el 1933 el mapa del metro de Londres. Degut al nombre creixent de línies i la complexitat per representar-les, va haver d’idear un nou sistema, clar i entenedor per representar-les. Va obviar les distàncies geogràfiques “reals” i va pintar cada línia d’un color diferent. Tot i que al principi no agradava als responsables del metro londinenc, va rebre una gran acceptació per part dels usuaris i aviat es va consolidar la seva implantació. Tant és així que actualment totes les ciutats que tenen metro usen aquest sistema de representació.

Si us heu quedat amb ganes de més, podeu visitar l’exposició “Disseny de sistemes escola d’Ulm” al DHUB (Disseny Hub Barcelona) al carrer Montcada. L’entrada és gratis J

Tenen una altra seu a l’avinguda Diagonal i pròximament traslladaran totes dues a Glòries. També hi ha una exposició que val 3€ (5 si no ets estudiant) sobre màquines que interactuen amb tu, “Els sentits de les màquines”. Està bastant bé i passes una estona interessant (tampoc és res espectacular). Les dos exposicions estaran fins a finals de Maig.

Realitat que aviat arribarà a ciència ficció

Aquest post vé de una conferència a la meva classe de bioquímica, no m'enrecordo dels detalls, però si de les parts importants, bueno, començo.

Com ja sabeu, hi ha alguns animalons que tenen habilitats fantàstiques. Peixos i aus que troben el lloc on van néixer per la posta d'ous, cues de llargandaix que es desprenen per evitar als depredadors, extremitats senceres que tornen a créixer després d'una amputació... Bé, ara us parlaré una miqueta d'aquesta última propietat, d'una manera una mica tècnica. (ho sentu pels sociatas i els que no tinguin gaire coneixement de biologia ;) )

Com es pot intuir, aquesta regeneració de diferents teixits bé donada per les famosisimes cèl·lules mare, però no es tan senzill com venga, nem a multiplicarnos!, perque el resultat final és idèntic a l'anterior, independentment de l'altura on estigui el tall. Anteriorment es pensava que eren les cèl·lules del extrem del  munyó que feien una regressió a una etapa de pluripotència, però s'ha vist que són una classe de receptors (proteines) que s'acumulen a la ferida, com les plaquetes a les nostres, però en comptes de sellar el tall i formar un munyó, son precursors de teixit embrionari i formen el teixit tallat desde el punt exacte de la amputació.

Aquesta és la part coneguda. La part xula és una série d'experiments fets per un japonès (cuyo nombre no quiero acordarme, perque no m'enrecordo), que va fer diverses amputacións a diferents extremitats en rates, i mentre la ferida era oberta, va amplicar-lis un gel ric en aquesta proteïna, el resultat en 2 mesos va ser la recuperació de les parts amputades, com si fossin sargantanes o estrelles de mar. Les aplicacións pràctiques d'això són més que evidents, encara que el teixit regenerat no era 100% perfecte, la investigació per aquest cami pot donar resultats més que satisfactoris.

En relació amb la ètica, el debate esta servido.